Els capricis del destí van voler que després de la trobada amb el meu passat llunyà de l'anterior apunt, tinguera una altra cita a Les Corts. Concretament per participar en una xerrada organitzada pel grup promotor del futur casal independentista del barri. No cal dir que jo anava enfeinat com mai amb el llibre, i de fet he de reconèixer que vaig enviar el darrer esborrany a bord del tren de rodalies entre Sant Celoni i Sants.
A l'estació m'esperava Pablo, un gran amic i company d'aventures que sempre em porta alguna de cap. Ell, com a membre del Casal, em va fer d'anfitrió. I dels bons! Em va fer voltar per tots els racons de la infantesa i fins i tot vaig estar a les portes del Duran i Bas (ai, la llàgrimeta!) En fi, després de la visita pel barri vam fer cap fins a la Colònia Castells, una antiga colònia industrial dels anys vint que viu amenaçada per l'embat constructor de l'Ajuntament. (podeu trobar tota la informació de la lluita per defensar aquest racó històric i singular a Salvem la Colònia Castells).
Tots quatre vam compartir taula i debat al voltant del present i futur de la nostra llengua als diferents territoris, i coincidirem en la cruesa de la situació però també en l'esperança de revertir-la. Tot plegat, una vesprada al barri, encerclat d'amics i gent entesa amb la que poder parlar i descansar, unes hores, dels projectes que m'obsessionen malaltissament.
A mitjans de juny els Miquels i jo vam participar en una a altra experiència ben interessant. El Vicent de Tres Fan Ball em va citar en un bar de Benimaclet per a parlar d'unes activitats que ell i altres mestres de la música popular valenciana duen a terme. Es tracta d'unes colònies músics on es reuneixen un centenars de xiquets i xiquetes de diferent edats al Mas de Noguera de Caudiel. Allí, encerclats de natura, aprenen a tocar el violi, la dolçaina, la flauta, el tabal, la guitarra i altres instruments. L'any passat ja convidaren a músics com Miquel Gil per a complementar aquestes tallers i enguany ho feren amb nosaltres. Així que agafàrem el cotxe i pujàrem pels escarpats camins de l'Alt Palància.
Allí em vaig retrobar amb l'amic Vicent, company de classe de Filologia, que feia un cop de mà a les colònies. Ell i el Vicent ens presentaren a la resta de professors i alumnes. I quines màquines! Després d'una breu xerrada i del passe del dvd del 'Benvingut al Paradís', per a entendre com és grava un disc a l'estudi, vam poder tocar unes cançons conjuntament. I e de dir que ens va sorprendre el nivell d'aquests xavals, que en alguns casos, ja tenen nom de grup com l'Horta Folk.
Tot un plaer, com sempre, comprovar que aquest país és mou al marge del boicots institucionals, i com les iniciatives cíviques poden fer arribar la passió per la música i la cultura en general als més joves.
Després d'un estiu carregat de concerts i escriptures, arriba l'hora de
reprendre aquest bloc. I ho faré rescatant algunes
vivències i experiències que he acumulant en tots aquests mesos.
La primera fou a finals de maig a Mataró. La secció local
d'Òmnium Cultural em va convidar al cicle de conferències "Amenaces i oportunitats en la Catalunya d'avui" on també hi participaven Antoni Bassas, Ramon Tremosa Jaume Bertranpetit i Ferran Mascarell. Jo, que em tire a la piscina amb facilitat, vaig
acceptar l'oferta de xerrar sobre el present i futur de la música en català en la jornada de clausura del cicle.
Per si de cas, però, a la xerrada hi vaig acudir ben acompanyat per Pablo, Maria, Cesk, Irene i David (gràcies companys!) amb els qui vaig fer una cervesa prèvia a l'Atzucac (on vaig poder saludar a l'Oriol i al Joan Jubany) que em va ajudar a
enfrontar-me a l'audiència que m'esperava.
I quina audiència! Vaig entrar al saló
d'actes d'aquesta entitat i em vaig trobar amb més d'un centenar de
persones esperant. Però el més destacat no era la quantitat sinó la
qualitat. I és que entre els presents la mitjana d'edat superava els
cinquanta anys! La veritat és que mai havia parlat davant de gent
amb tanta experiència acumulada. Primer em va fer respecte però de seguida vaig comprovar que allò seria ben interessant.
Així fou. Un cop acabada la meua parrafada de tres quarts
d'hora vam poder xerrar i conversar entre tots una mica. I us he de dir
que mai m'havia resultat tant gratificant un acte com aquest. Perquè
més que parlar, vaig escoltar. I això, com ja se sap, sempre s'agraeix.
Finalment em vaig unir a l'homenatge que Òmnium Mataró feia a Josep Maria Ferré, un veterà (i retirat) activista cultural d'aquesta ciutat. Amb ell vaig poder parlar i descobrir, ves per on, que té família a Novelda. Just on actuàvem la setmana següent. Però en fi, això ja és un altre tema.
De Barcelona fem via cap a Sallent on un grup de joves ha organitzat una altra xerrada. És tracta d'una associació de recent creació que sota el de "La Llançadora" reuneix tot el jovent que des de fa anys treballa en l'organització del Correllengua al seu pas pel poble.
No cal dir que el Bages és un altra de les comarques principatines on hi tenim més lligams. Només a Sallent hi hem actuat tres vegades en grans concerts com aquell Carnestoltes que s'acabà amb la xocolata del matí següent. A Manresa també hi hem anat innumerables ocasions incloent algun dels nostres primers concerts com aquell mític amb Joxe Ripiau organitzat per les JIR. Però sobretot a Manresa hi tenim la gent de propaganda pel fet, el Litus el Dani i la resta de família que són una branca d'aquest tronc que compartim.
El mateix Litus ens ve a recollir i ens acompanya a una xerrada llarga i distreta on tenim temps d'exposar diferents temes i realitats que afecten el País Valencià. Unes realitats a les quals nosaltres hi estem massa acostumats però que són del gairebé desconegudes arreu dels Països Catalans. De totes elles en parlem una bona estona davant d'un públic de totes les edats encuriosit que no ens deixa de preguntar. Quan acaba el concert, un d'ells, un companys de la CUP de Sallent ens dóna la darrera sorpresa ben emotiva: Per iniciativa de la CUP i amb el consens de tot el ple municipal, Sallent tindrà un carrer d'homenatge a Guillem Agulló. Aquestes són les xicotetes alegries que motiven els meus viatges.
Dissabte dormim a Pineda i diumenge marxem cap a Barcelona. Allí presentarem el llibre dins les jornades per la llengua que organitza Endavant al barri de Gràcia. Ens acompanya el Titot que ha trobat uns minuts en la seua carregada agenda.
Sempre em sorprèn el ritme que porta. Els darrers dies s'ha passat voltant el país presentant el seu darrer llibre 'Entestat en la Independència' i tocant en les seues múltiples facetes musicals on participa. Amb ell xarre una estona dels viatges americans i em comenta les aventures que ell va viure amb Brams a Nicaragua i Veneçuela. En aquest darrer país, el promotor que havia de fer els concerts va fugir amb els diners i els va deixar penjats... I jo que em pensava a que nosaltres ens havia passat de tot!
L'acte d'Endavant és a la plaça Revolució. És un matí de diumenge i plou intermitentment. Tot i així una bon grapat de persona s'apropa a l'acte. Hi ha molts companys de València i també de Barcelona, com el Jordi Garrigós que, malgrat la feina, la militància i els estudis, cada dia treu temps per a actualitzar els seus imprescindibles blocs musicals. Bona feina company!
Ahir vam viure una de les habituals travessies del grup. Aquest cop,
però, el nostre destí no era molt habitual: Extremadura, un lloc on no
hi havia estat mai i on no creia, sincerament, que hi tocaríem mai.
La
ruta va començar dijous a la nit. Vam partir de València a les 21:30h,
vam fer escala a Madrid i de bon matí, a les 07:30h vam reprendre el
camí cap Càceres. Allí actuàvem al festival Extremusika
que cada any reuneix desenes de milers de persones al recinte firal de
la ciutat. I la veritat ens va deixar amb la boca oberta.
Tots
tenim prejudicis i tòpics incrustats en la nostra consciència
col·lectiva. Uns prejudicis que fan que nosaltres mateixos enfortim
sense voler-ho les barreres que ens dificulten el pas. Més encara quan
es tracta de territoris lluny de casa que coneixes només per la
polèmica mediàtica de torn. Doncs sí, nosaltres els teníem. Ho reconec.
Creiem que arribaríem a Càceres, eixiríem a tocar i no hi hauria ningú.
Que a les 14:00h de la vesprada ningú va a veure un grup que canta en
valencià a un festival d'Extremadura. I menys amb el temporal de pluja
i vent que assolava el recinte.
Doncs no. Tot al contrari.
Només eixir a un dels tres enormes escenaris del festival, vam quedar
de pedra. Allò estava ple... Ple! Ple d'una gentada amb ganes de festa
que resistia a la pluja i el fred d'aquell divendres a migdia. La
sorpresa més gran, però, va arribar quan de sobte una bona part de la
gent va començar a cantar les primeres cançons. La veritat no m'ho
podia creure. Vam tenir molts problemes tècnics però la pujada
d'adrenalina de saber-te a Extremadura (en directe per a la televisó
autonòmica i per a Radio 3) i veure com hi ha tant gent que se sap les
cançons i les canta en la nostra llengua és indescriptible. Altres, la
majoria, no se les sabien però cantaven i ballaven igual. Tots ens
miraven amb cara entre estranyada i alegre. Com la que devíem fer
nosaltres.
Un cop acabat el concert, però, no vam tenir molt de
temps per a celebrar-ho. A les 16:00h agafàvem la furgoneta per a
enfrontar de nou les set hores de camí cap a casa. Vam arriba cansats,
morts, però immensament feliços. Perquè aquestes són les xicotetes
victòries que ens fan continuar endavant. Les xicotetets victòries que
hem aconseguit, no ho oblidem, entre totes i tots.
El dimecres passat van anar fins a Albaida convidats pel nostre bon amic Dídac Botella.
Fa uns dies el Dídac ens comentà la possibilitat de fer un parell
d'actes a l'institut i a l'escola on fa classes per tal d'apropar el
món de la música als més joves i presentar les Trobades que cada any recorren el país. I nosaltres, amants de la carretera, vam acceptar amb molt de gust la proposta.
Sempre
ens ha resultat especial fer visites a escoles i instituts, sobretot
perquè el contacte amb la gent més jove ens fa comprendre millor
l'abast de tot el que hem fet fins ara i de tot el que ens queda per
fer a tots plegats. Cal tenir en compte que nosaltres ens vam formar
ara fa 15 anys en un institut de secundària i això, vulguem-ho o no, ha
marcat la nostra existència.
Doncs bé, en la visita a Albaida
d'avui hem pogut tornar a experimentar tots aquests sentiments
d'adolescència i pubertat que vam viure a l'institut Benlliure del
carrer Alboraia. En la primera part de la visita, de bon matí, ens hem
trobat amb alumnes de l'escola de Dídac. Amb ells hem parlat una bona
estona sobre diversos temes relacionats amb el món de la música, com
ara com funciona un grup de música, com fer una cançó, la importància
d'aprendre solfeig i d'altres temes més relacionats amb les nostres
vivències dalt i baix dels escenaris. Després hem cantat tots junts la
cançó 'Camins' en acústic, dedicada a aquesta comarca, i hem xerrat al voltant del significat de la seua lletra.
La
sorpresa del dia, però, ha arribat més tard. A mig matí hem anat fins a
l'institut de secundària que hi ha al poble i ens hem trobat amb una
aula completament a vessar de gent. Jo diria que hi devia haver uns
tres-cents xics i xiques. La veritat és que ens ha impressionat bastant
però de seguida ens hem empassat els nervis i hem començat a xerrar
sobre molts altres temes com ara el futur de la nostra música i el de
la llengua que ens uneix. Una llengua que a la Vall d'Albaida viu entre
els llavis d'aquests joves que han d'assumir, però, el repte de
normalitzar-la d'una vegada per totes.
Aquesta complicada
tasca, on tots hi juguem un paper determinant, cada dia és més possible
gràcies a gent com el Dídac i els milers de mestres, alumnes, pares i
mares que conformen aquest teixit social incomparable anomenat Escola Valenciana.
Una entitat que cada any és capaç de mobilitzar miraculosament
centenars de milers de persones de tots els colors i procedències en
defensa d'un patrimoni que ens és tant nostre com universal: la nostra
llengua. Ells són els responsables d'aquest somni que vivim cada
primavera al País Valencià en forma de Trobades. Ells i els joves com
els de l'institut d'Albaida que ens han regalat aquest matí ple de sol
i esperança.
(Ve de l'apunt anterior) A Alcoi m'havia compromès a anar per tal de presentar el llibre Del Sud amb l'Hèctor i l'Antoni. Ells dos m'ho van demanar (sense insistir massa) i jo m'hi vaig apuntar animat per la presència del meu estimat amic Feliu Ventura i per la relació especial que sempre hem mantingut amb aquesta ciutat. I no em va decebre. Una cinquantena de persona va omplir la sala en un acte que més aviat va ser una xerrada sobre el nostre panorama musical, la nostra situació política i les nostra relació (i la del Feliu) amb aquests dos aspectes.
Del Feliu ja us n'he parlat en moltes ocasions. Ens vam conèixer a la facultat de Filologia de València tot i que els nostres germans majors ja eren amics en els cursos superiors de la mateixa carrera (tot queda en casa). El mateix Feliu va explicar a la xerrada com d'animats i esperançats van ser aquells anys. Ell ja feia uns anys que corria pels nostres pobles amb la seua guitarra però encara no s'havia atrevit a passar per l'estudi. Entre tots els va animar i finalment el vam acompanyar a l'estudi de Vicent Sangermès on va enregistrar aquella llegendària maqueta "L'única diferència". La història que continua ja la coneixeu. I no continuaré perquè m'emocionaria més del compte explicant fins on ha estat capaç d'arribar aquest gran lletrista i millor amic (que ben orgullosos que n'estem tots d'ell!).
Pel que fa a la nostra relació amb Alcoi, també ens hem de remuntar fins aquelles dates. Hi vam anar a tocar per primera vegada ara fa uns deu o dotze anys en un concert organitzat per Maulets per tal de pagar el judici contra diferents accions antitaurines que havia ocorregut a la ciutat. Abans, però, ja havíem conegut a molta gent d'aquest lloc (tot i que no recorde massa bé ni quan ni com) La majoria dels nostres amics alcoians eren una colla de joves que militaven en col·lectius i tocaven en grups com ara els Sabotatge (mítics!) un grup prematurament dissolt on hi cantava l'amic Marc Montllor. Precisament en el local dels Sabotatge vam acabar tocant aquell dia. La pluja va impedir el concert i tots plegats vam acabar en aquell ample local, tocant fins a les tantes de la matinada (quins temps...).
Molts d'aquells amics els hem perdut la pista però molts d'altres continuen ben actius com els mateixos VerdCel, tot una revelació musical arreu del país, o els joves Buskant que ja estan donant molta guerra al nostre front meridional.
Els anys passen per a tots. Alguns se'n van i d'altres arriben. Però sempre hi ha un espai per a la nostàlgia. Com m'entra a mi ara mateix mentre escric aquestes línies amb la imatge d'aquesta ciutat plena de ponts i records. Una ciutat ancorada en una dels racons més bells del nostre país i que manté, com a bandera, el caràcter obrer i rebel que ha marcat la seua història. La ciutat de l'Ovidi d'ahir, però també, i sobretot, la ciutat de l'Ovidi del demà.
(La il·lustració i la cançó que embolcallen aquest apunt són dels alcoians VerdCel. La cançó concretament és del seu darrer i emotiu disc anomenat "Samara". Un treball extraordinari que tot just he començat a tastar...)
(Ve de l'apunt anterior) El diumenge de matí vaig tornar cap a casa amb un tren des de Girona. Però per poc temps. Dimarts mateix ja estava agafant-ne un altre que em pujaria de nou cap a Barcelona (quin mareig...!) amb el meu company Robert per tal de participar a la nit dels Premis Enderrock.
Al tren ja vam coincidir amb els grans Miquel Gil i Òscar Briz i a la sala amb una llarga llista d'amics i coneguts d'aquells que te n'alegres sempre de veure. Vam xerrar una llarga estona amb el Cesk Freixas, el futur de la nostra música, els sempre autèntics amics i amigues de La Carrau, els manresans Plouen Catximbes que publiquen nou disc el 3 de Març, la família Propa al complet, el Juanra que ens va donar els premis, els Revolta21, els At-Versaris, amb els Skafam i amb molts i molts altres que me n'oblide com el Roger Palà o el Jordi Garrigós que fan uns dels millors blocs musicals d'aquest país. També amb molta altra gent que no coneixes i amb els que aquella nit tens ocasió de parlar com ara el Roger de Gràcia que em va dir, per sorpresa meua, que havia estat gravant el Caçador de Paraules als Ports i la Vall de Gallinera. (I el vaig felicitar per donar a conèixer la realitat territorial i lingüística d'aquest país).
En fi que vam passar una molt bona estona xerrant, bevent i rient i, tot s'ha de dir, recollint els premis al millor grup en directe de l'any, millor portada de disc (que va fer en David Segarra des de Venezuela), i millor dvd (que va fer el nostra antic baixista Josep Pitarch. Ells dos no hi van ser-hi però aprofite aquest espai que m'he creat per tornar a recordar el seu mèrit. Al David perquè ho va fer tot des de Caracas amb un vell portàtil sense pantalla que connectà a un monitor de segona i el Josep perquè va tornar a demostrar que és un crack en això dels documentals i va retratar a la perfecció aquella aventura que va ser gravar el disc a un mas d'Els Ports. Però avui vull tornar-vos a donar les gràcies a tots vosaltres per haver fet possible tots aquests 15 anys que portem d'aventures i bogeries. De tot cor.
De bon matí, però, el despertador va tornar a sonar. Un altre tren ens esperava a l'estació de Sants just el dia de la inauguració de l'AVE. Periodistes, càmeres i molta gent de bòlit. I nosaltres, allà aturats a la via. Retard de mitja hora. Com sempre...
(La foto l'he agafada prestada del Flickr de l'actiu fotògraf Jordi Salvia)
(Ve de l'apunt anterior)
Al dia següent de la xerrada de València vaig agafar el tren cap a Barcelona. En aquesta ocasió per a participar en una interessant acte en el qual se'm va demanar fer una aproximació a la realitat musical del nostre país en el marc dels cursos de català per a adults nouvinguts que imparteix el Consorci per la Normalització Lingüística. L'acte fou en un sala del centre cívic Pere Quart de Barcelona i he de dir que la resposta de l'alumnat em va deixar impressionat.
Amb la sala plena d'alumnes, la majoria nouvinguts al nostre país procedents d'arreu del món, em vaig tirar una mitja hora llarga fent una enrevessada dissertació sobre els orígens, el present i els futur de la nostra música, sobretot pel que fa a la particularitat valenciana. Vaig continuar amb allò de trencar tòpics i superar els prejudicis segons els quals el català és només per a catalanoparlants, i de quina forma nosaltres ho havíem intentat.
Sincerament, jo creia que els estava avorrint. Però no. Després de la conversa els estudiants em van sotmetre a un exhaustiu interrogatori sobre el món de la música però també sobre les meues idees al voltant de temes com ara la justícia social o les polítiques migratòries (fins i tot un jove d'origen gitano-occità em va demanar pel cas concret francès...!). Vaig haver d'improvisar sobre la marxa però he de dir que em va entusiasmar fer-ho potser per la meua professió (volgudament frustrada) de mestre de català o potser perquè mai havia tingut un contacte tan directe i especial amb gent d'aquella edat i situació.
Tot això va animar la conversa fins que va arribar un punt en què em vaig emocionar amb la pregunta d'una xica d'origen mexicà que va fer un paral·lelisme entre la persecució històrica que ha patit el català i la que han patit les llengües indígenes del seu país. Ens va revelar que per a ella havia estat tota una sorpresa l'orgull i la passió amb què el nostre jovent defensa la seua pròpia personalitat. I em va demanar el perquè. Doncs encara li estic donant voltes a aquella pregunta doncs, tal com li vaig contestar, no sé com explicar la resposta. Senzillament pense que és un miracle que avui dia, després de tot i malgrat tot, encara defensem i estimem allò que ens dona una identitat pròpia en aquest món. I el que és més important: que no ens en avergonyim.
I així xerrant, debatent i rient vam acabar un acte que em va donar una nova perspectiva de les realitat que han de viure diàriament aquests nous catalans. Descobrint qui som i integrar-s'hi tal com poden. La nostra feina és fer-los-ho possible. Perquè al cap i a la fi, nosaltres vol dir tots.
(Per cert la foto és del Christian Gómez i el qui parla sóc jo un pèl acollonit...)
Acabe de passar un cap de setmana ple d'experiències que m'agradaria compartir amb vosaltres. I com el que he escrit és massa llarg m'he permès trossejar-ho i servir-ho en quantre apunts amb les corresponents fotografies (Vaja, una currada!)
La primera jornada fou el dijous 13 a València en la presentació de la nova web estatpropi.cat on hi vaig intervenir com a convidat. Feia setmanes que havia rebut un mail on em convidaven a xerrar en aquest acte i he de dir que, tot i que se'm presentava un cap de setmana mogudet, vaig acceptar de gust la invitació d'intervenir en la presentació intrigat per descobrir tot el que amaguen aquesta sèrie de projectes nascuts a la nostra potent catosfera. I és al·lucinant veure tot el que es pot fer sumant voluntats i compartint il·lusions des d'Internet.
En la nova versió d'aquesta web podem visualitzar les estadístiques encara més completes de les prop de 20.000 persones que han donat suport a aquest projecte impulsat per blocaires com com Toni Hermoso, Alexis Vizcaíno, Josep Maria Comajuncosas, Marc Belzunce i molts altres. Tota una proesa feta amb paciència i molt d'esforç. Ja us heu sumat al seu mapa?
Aquest dies m'he trobat el meu barri ple de cartells ben atractius d'una interessant proposta que des de fa dos anys recorre el país de dalt a baix. És el Tourbolet Show, un festival itinerant creat i organitzat pels propis musics amb la voluntat d'eixamplar la nostra curtesa de mires i reivindicar gèneres avui tan vius com el hardcore, el nu-metal, el grunge, l'stoner, el hip hop o senzillament el rock'n'roll en la nostra llengua.
Els culpables de tot això són els propis grups que li donen vida. I això és el més interessant: la capacitat d'organització, difusió i promoció que han assolit és envejable. Com també ho és la seua qualitat i diversitat. És tracta de formacions valencianes com El Corredor Polonès, Bakanal, Gàtaca, Inòpia, Rapsodes, 121 db, Home Fòssil, Neuròtics i els fitxatges del nord Aürt i Rosa Luxemburg.
Doncs bé, el Tourbolet Show arrencarà la seua tercera edició el dissabte 16 de febrer en un concert que, presentat per Toni de l'Hostal, acollirà a gran part dels grups participants. Després recorrerà una quinzena de poblacions fins que el bolet acabarà d'esclatar definitivament el 22 de maig a la sala Loco Mateo de València.
Una nova ocasió per a conèixer, empapar-nos i desfogar-nos amb aquestes propostes que sorgeixen cada cop amb més força arreu de la nostra geografia.
+Web oficial del Tourbolet Show 2008 on trobareu tots els enllaços als grups participants, agenda de concerts i més informació d'aquest festival itinerant.
Divendres passat vam estar a Formentera convidats pels companys de la Comissió de Festes de Santa Maria així com l'Ajuntament d'aquesta illa. A Fomentera hi hem estat moltes vegades tocant, sempre a l'agost, però ens atreia molt i molt la idea de visitar, encara que fugaçment, l'illa en ple hivern. I no ens va decebre. Tan bon punt vam arribar, el nostre company i amic Jordi Ferrer ens va regalar un espectacle únic: Una posta de sol hivernal a la platja de Ses Illetes. I la veritat va ser impactant. Estar allí a la platja deserta, entre la natura verda, blava i blanca que regna aquesta illa no té preu. El sol rogenc ho il·luminava tot mentre el Jordi ens mostrava amb el dit la curta distància que separa S'Espalmador amb Eivissa. Però llavors arribà la sorpresa. Mirant entre l'horitzó just a l'esquerra de l'illot d'Es Vedrà vam poder veure dues siluetes clares, nítides, que treien el nas per l'horitzó. Eren el Montgó i el Penyal d'Ifac! Allò era emocionant: A peu de platja, amb un simple cop d'ull, podíem contemplar tot el tros de mar que uneix les nostres costes tan properes i llunyanes. Tota una experiència.
Ja de nit vam poder compartir taula i conversa amb un bon grapat de joves de la Comissió de Festes. Ja vaig expressar en aquest apunt tot allò que pense i admire d'aquesta gent. La seua personalitat, forjada per les vivències en una illa tan rica i reduïda alhora, sempre em sorprèn. També perquè, contràriament al que es pensa, el seu caràcter, com el seu paisatge, és ben semblant al dels valencians. Vam poder xerrar com ho hem fet sempre però ara molt més tranquils i relaxats lluny del soroll i les massificacions que trasbalsen l'illa a l'estiu. I això s'agraeix. Com també s'agraeix fer un concertet acústic, senzill i directe, per a la gent que omplia la xicoteta però acollidora carpa instal·lada a la plaça de Sant Ferran, on també hi tocaven el menorquí Cris Juanico i els grans amics d'Skafam (que cada cop sorprenen més!). Tota una festa.
Entre tots vam viure una nit molt especial, ballant, xerrant i rient, fent unes pomades a la Fonda Pepe i desfogant-nos de les tensions acumulades al darrer any. La veritat és que abans d'anar a dormir vaig pensar en tot això. En tot el què hem fet enguany i en tot el que ens queda per fer en el que tot just comença. Però sobretot vaig pensar en la sort que tenim de poder-ho fer. De poder viatjar i compartir. De poder conèixer i mostrar. La mateixa sort que ahir ens va fer gaudir d'una altra Formentera. La què s'amaga al cor de la seua gent i en la fredor del seu màgic hivern. Tota una descoberta.
(La música és d'Uc, de l'illa d'Eivissa, que des de fa trenta anys recull les sonoritats tradicionals de les Pitiüses)
Dijous passat els dos Miquels i jo vam estar a Palma convidats pels Joves de Mallorca per la Llengua. Vam fer un concert acústic en petit format d'aquells que vénen molt de gust, sobretot, perquè enguany no havíem tocat encara a l'illa gran. Al concert s'hi van reunir molts amics coneguts i d'altres no coneguts amb els qui vam sopar, riure i xerrar. Molts d'aquests eren joves, molt joves, vinguts d'arreu de la geografia mallorquina i que representen bona part del futur dels qui estimen i lluiten per aquesta illa.
Sembla mentida però de vegades valencians i mallorquins vivim tan d'esquena que gairebé ni ens coneixem ni ens compartim. Però passejant pels carrers de Palma, fent petar la xerrada amb el seu jovent o retrobant vells amics que han arrelat a l'illa com la Carla, el Lluc, el David Jordi o el Marc, te n'adones que les distàncies que ens separen són més minses i els ponts que ens uneixen més estables del que ens imaginem. El Marc Peris representa tot això. Vam estudiar junts, vam créixer junts i ara vivim separats però units pel mateix mar, la mateixa cultura, la mateixa llengua, el mateix país. I això, com ell mateix diu, sempre acaba pesant.
Al matí següent el Miquel Gironès i jo ens vam alçar aviat i vam fer cap al local de l'OCB a Palma. Allí, als seus soterranis, vam ser entrevistats per un parell de joves que voluntàriament dediquen una hores setmanals a Som i Serem Ràdio. El seus estudis casolans però preparats per a la guerrilla mediàtica em van recordar aquelles entranyables vesprades que vam passar a la clandestina, i independentista, Ràdio Puça i després a l'alegal, i llibertària, Radio Klara de la ciutat de València. Els olors dels soterranis, dels micròfons, dels auriculars i dels aparells em van produir aquest flaixbac així com el tracte humà, directe i valent d'aquests joves que volen fer i saben com.
Tot això ho escric perquè avui és el diada gran dels mallorquins (per cert mireu el cartell que ha fet Marc per a la convocatòria de Maulets). I des d'ací els vull enviar una abraçada plena d'ànims i records. Per tot el que fan, per tot el que han fet i per tot el que ens queda per fer plegats i revoltats. Gràcies per haver-nos acollit una nit més. Que passeu bona diada i que gaudiu d'aquest nou any.
(En homenatge i record a Toni Roig, cantant d'Al-Mayurqa, que va morir el 30 de setembre d'enguany)
De Kiel viatgem fins a Hamburg, a una hora de distancia, on passarem el nostre dia de descans. Sempre que hem vingut a aquesta gran ciutat ens hem allotjat al barri de Sankt Pauli on, a banda del barri xinès, hi ha l'epicentre històric dels diferents moviments de l'esquerra d'Hamburg. Avui en dia però el barri també és conegut per un altre fet: el FC St. Pauli, un dels clubs esportius amb més caràcter i personalitat de tots els europeus que no militen a les grans lligues
El FC Sankt Pauli ha estat sempre un club modest que durant la seua llarga història, es fundà l'any 1910, ha militat a les categories inferiors de les lligues alemanyes. A finals dels anys setanta però, l'ascens a segona divisió de la Bundesliga professional li originà una forta crisi econòmica que el portà al límit de la desaparició. Fou llavors quan una forta campanya popular llançada pels seus seguidors aconseguí la salvació del club i, de retruc, una obligada regeneració de les seua directiva. I llavors començà la revolució.
Cal entendre que en aquells temps, en plena activitat de grups armats com la RAF, el barri de Sankt Pauli era l'autèntic centre neuràlgic de l'esquerra revolucionària de l'Alemanya occidental. Els seus carrers havien esdevingut grans fortaleses del moviment squatter amb exemples tan destacats com la llarga i victoriosa defensa de tota una avinguda de blocs rehabilitats pels joves de la ciutat. Els mateixos que acabarien fent-se amb el control del club.
I així fou. Als pocs anys de salvar el club, la nova directiva posà en pràctica diferents mesures per a canviar la imatges i la mentalitat de l'entitat. La primera fou adoptar la calavera amb els ossos creuats dels seus seguidors com a segon símbol oficial. Tot seguit, el club esdevingué el primer en tota Alemanya en prohibir oficialment tota la simbologia neonazi i les actituts racistes al seu camp. Més tard vindrien d'altres mesures com retirar els anuncis sexistes de la seua graderia davant les pressions del gran nombre de dones que assisteixen als seus partits (el major percentatge d'Alemanya).
El seu caràcter social però, anà més enllà del barri. El 2005 el club inicià una gran campanya anomenada 'Viva con agua Sankt Pauli' en la que recapta diners per a diferents projectes amb l'abastiment d'aigua a Cuba, Etiopia i Benin. Enguany han ampliat la campanya gràcies al festival 'Dies de l'aigua 2007' que durant l'estiu ha concentrat mulitud d'activitar per a recaptar diners a la ciutat. Aquesta web ho explica en català.
En el terreny esportiu, el St.Pauli participa, com a República Independent de Sankt Pauli, en la Copa del Món FIFI per a països sense estat junt a el Tibet, Gibraltar o Groenladia. També és remarcable l'agermanament del club amb el Celtic FC.
Tot això ha propiciat un fort assentament del club al barri i si al 1981 seu estadi presentava una entrada de 1.600 espectadors a finals del 90 arribava als 20.000. De fet, avui en dia, i després d'haver assolit la primera categoria en diverses ocasions, el club compta amb diferents seccions (la de rugby femení és campiona d'Alemanya), més de 200 penyes i una gran nombre d'aficionats arreu del món gràcies a haver-se erigit com a emblema dels moviments juvenils contraculturals.
En aquest sentit és destacable el suport de grups de música internacionals com els noruegs Turbonegro, que gravaren una versió d'una de les seues cançons com a himne oficiós del cub, Bad Religion, que jugà un partit benèfic contra el seu tercer equip, o els The Systers of Mercy o Asian Dub Foundation que es declararen públicament fans de l'equip. Per no parlar dels moltissims grups alemanys com Bela B, Die Ärzten, Kettcar, Tobi Schlegl o Wir Sind Helden que han participat en accions i partits benèfics. Val a dir també que el club inicia els seus partits amb "Hell's Bells" d'AC/DC i celebra els gols amb una cançó de Blur.
És evident doncs, que apostar per les pròpies arrels i la difusió sense complexos de valors solidaris i obertament antifeixistes i antiracistes ha aconseguit arrelar aquest club entre la seua gent. El seu exemple però, continua sent un oasi enmig d'un món, el del futbol, que hauria de ser l'espill on mirar-nos sense avergonyir-nos. Malauradament però, avui en dia continua sent més aviat el contrari.
Parlant de futbol, avui no me'n he pogut estar de dedicar-li unes
ratlles a una entitat esportiva diferent i engrescadora del nostre
país: El Club Esportiu Despertaferro.
El
Despertaferro és un club de Reus nascut l'any 2.000 de la mà de joves compromesos de la ciutat. Pels qui no la coneixeu us he de
dir que Reus sempre s'ha caracteritzat pel dinamisme del seu teixit social independentista, primer representat per l'històric Bar Sarri i ara per
una munió de projectes aglutinats al voltant, i entre d'altres, del Casal
de Reus.
El C.E. Despertaferro és un exemple més, potser el més
cridaner, de tota aquesta activitat. Començà gairebé com una broma però
amb el temps ha esdevingut tota una realitat. Ara, després de set anys
de treball, el club compta amb seccions de futbol, futbol sala, futbol
sala femení, futbol set, tenis taula, bàsquet i fins i tot una dedicada a l'excursionisme.
De fet, la
secció de futbol aconseguí la temporada passada l'ascens a segona
regional despès d'una llarga travessia per la categoria més baixa del
futbol català. A més el club, el segon de la ciutat, compta amb tres-cents cinquanta socis i cada
setmana mou prop d'un miler de persones entre jugadors i aficionats.
Però això no és tot, l'any passat la Federació Catalana de Futbol
concedí al Despertaferro el premi al 'Fair Play' pel seu model exemplar de club d'entre tots els catalans. El premi l'havia
d'atorgar en Juan Antonio Samaranch, exdirector de La Caixa i un dels exponents en vida del franquisme a casa nostra.
El representat del club però, es va negar a donar-li la mà argumentant
que el C.E. Despertaferro no saludava a feixistes.
El C.E. Despertaferro és doncs, un exemple més de
que les mentalitats estan canviant i que cada dia s'afegeixen noves i
imaginatives maneres de construir teixit social a les nostres ciutats.
Un club diferent on el més important és relacionar-te amb els teus, celebrar victòries i derrotes, fer esport i conèixer país. Des d'ací tot el meu suport. Al
club i, sobretot, als bons amics que hi tinc i que l'omplen d'energia.
Divendres
passat vaig participar a l'acte de presentació de La Greda (dit també
de la terra volcànica) un nou i encoratjador col·lectiu independentista
de La Garrotxa. Ho vaig fer convidat pels meus vells amics i companys
d'Olot, com en Ricard Torné o en Lluís Riera amb el qui vam tindre la
sort de compartir els anys que va viure al nostre barri de València.
La
meua presencia a l'acte es va complicar perquè el concert que havia de
fer a Santa Coloma de Farners es va suspendre i amb ell l'excusa
perfecta per a apropar-me fins a Olot. Igualment però, vaig agafar un
tren i em vaig plantar a Barcelona. Allí em van recollir l'Adrià i el Roger i tots junts vam viatjar fins a Olot.
A l'acte, un sopar de més de cent persones a l'antic cinema Núria, em van fer dir unes paraules. No he
parlat moltes vegades en públic i tampoc tenia res preparat. Vaig
improvisar sobre la marxa al voltant de la llarga conversa que havia
mantingut al cotxe amb els companys de Barcelona. Després vaig poder
saludar a vells amics que feia temps que no veia i a altres que encara
no coneixia. Tots ells em van fer sentir com a casa i van compensar
l'esforç del viatge i d'haver deixat la meua ciutat en un dels pocs
divendres lliures del calendari.
Uns d'ells, l'Oriol i la Judit de Vilanova del Vallès, em
comentaven que s'ha de fer estrany estar sempre encerclat de gent que
només coneixes de dies fugaços, de passada, de viatges i concerts. Jo
sempre dic que aquesta és la meua gent, la que ha omplert la meua vida
des de fa molts anys i per tant amb la que em sent més a gust.
És estrany, però sempre he viscut amb un peu ací i un altre allà i
arreu he trobat companys que m'han acollit i m'han fet costat.
No
voldria en aquest escrit treure-li protagonisme a La Greda com a
col·lectiu però si que m'agradaria dedicar unes paraules a tota la
gent que dia a dia omple d'energia i compromís el nostre país. I no
parle de ningú en concret sinó de tots en particular, de la gent que
dóna molt sense esperar res més a canvi que la satisfacció col·lectiva de
seguir sumant i construint.
A ells, a vosaltres, els correspon aquest agraiment. No sé quan de temps estarem disposats tots plegats a seguir endavant amb tot això. Potser ho deixarem i en vindran d'altres. Tan se val. L'únic que sé és que sempre estaré orgullós d'haver compartit nits com aquesta al vostre costat. Vosaltres sou la nostra greda, la terra d'un volcà preparat per a esclatar.
Des d'Els Ports m'arriba aquest mail: "Semblava que l'Aixadella havia mort. Després d'aquella pre-Aixadella '06, no va haver l'Aixadella'06 que tots esperàvem. La falta d'implicació del col·lectiu o els problemes per reunir-se periòdicament han fet que haja tingut que passar un any per a que una nova jornada de festa, reivindicacions i consciència ecològica arribe al nostre poble.
Des d'aleshores, els aerogeneradors fa temps que funcionen, Rita segueix fent de les seues amb dues Copes Amèriques (també se les deu fotre de dos en dos, les copes), Fabra segueix anant de putes amb els diners de tots, i Camps es dedica a fer circuits de Fòrmula 1 mentre a la nostra comarca seguim anat per carreteres de cabres i matxos.
Però el col·lectiu Aixadella ha reviscolat una vegada més per a organitzar una jornada alternativa plena d'ecologia, humor i diversió amb una caminata pel terme (encara per confirmar, i possiblement en una data posterior), el teatre 'Tribut a Eugenio', la exitosa IIII CURSA de CARRICOTXES, el típic llançament d'Aixadella i els concerts de Los Draps, Kantamaria, 9 de Trinka i Alimanya.
L'organització espera que l'èxit de les darreres edicions es repetisca
i que d'una vegada per totes es consolide aquesta festa que tanta vida
dóna al nostre poble.El 22 de setembre, vos esperem a tots a Vilafranca (Els Ports)."
Un nou exemple de com se les gasten en aquest reducte resistent del País Valencià.
La setmana passada tornant de La Marina no deixava de pensar en la
capacitat de generar projectes i il·lusions d'aquesta comarca. En el país
on vivim és tota una proesa. I en la vessant que jo més visc, la música
en la nostra llengua, aquesta proesa ha esdevingut un referent emocional, un
batec constant que marca el ritme de la nostra salut.
En farem un repàs i començarem pel nord, per la Marina Alta. Només a Pego hi ha grups com La Gossa Sorda, Lilit i Dionís o els
joves Represàlia. Als amagats pobles de la Vall del Pop estan els
Aspencat o Skalissai. A Dénia, el jove cantautor Sergi Contrí i a
Xàbia, els veterans Pinka i els ritmes mediterranis de La Romàntica del Saladar. Més al sud, a la Marina Baixa, els Sant Gatxo
són un referent de la Vila-Joiosa i a pocs quilòmetres d'allí, a Callosa d'en
Sarrià, hi viu Ximo Guardiola, un dels pioners del panorama actual i cap visible d'Owix. El mateix Ximo comparteix escenari moltes vegades amb una altra banda del seu poble, els novells Inseminació (acaben d'estrenar bloc en aquesta casa), que també tenen components d'Altea.
Pel que fa a concerts, a La Marina s'hi fan tres dels grans festivals del país. El primer i més antic és el Rock a la Mar de Dénia, que sota el nom d'Almadrava Rock omplí durant una dècada els carrers d'Els Poblets amb la nostra música. El segon i més jove és l'Aplec Arrels de Xàbia, d'on venim, que aplega a un parell de milers de persones durant dos dies. El darrer és el Festacarrer que amb el subtítol 'el Tradicionàrius de les comarques central' porta 11 anys sent el referent de la nostra música popular. Aquest festival sempre s'havia fet a Ondara i ara, davant el poc interès del seu ajuntament del PP, es farà a La Xara.
Al pobles de La Marina a més, sempre s'han fet concerts i les seus festes, on s'hi apleguen milers de persones, són de parada obligatòria per a tots nosaltres. Encara recordem aquells llegendaris concerts a Finestrat, Pedreguer (on també se celebra el Tirant de Rock de La Marina per a grups joves), Benissa, Benitatxell, Vall de Laguar, Vall de Gallinera, Teulada, El Verger, Jesús Pobre...
Tot això ha
convertit aquesta gran comarca en un referent, en un territori on es
viuen experiències que semblen haver normalitzat per fi la nostra
llengua. Però només és un miratge. La Marina com la resta del
país, viu sota l'amenaça constant. La urbanització massiva, la destrucció
dels seus paratges naturals, la transformació de pobles sencers, la
condemna a viure del sector turístic, els desprestigi creixent de la
llengua, la negació del seu passat i en definitiva del seu futur,
l'han dut a una situació d'alerta. De màxima alerta.
Això és
precisament el que ha fet la gent de l'Aplec Arrels aquest dies.
Recordar-nos a tots que no podem viure en els miratges. Que no ens
podem adormir, que hem de mantenir-nos en guàrdia i passar a
l'acció. Com ells diuen 'és temps de veure’ns les cares, de reflexionar sobre
la situació actual i plantejar noves eixides, d'aprendre dels errors i de les nostres xicotetes victòries'. Perquè si no som capaços de fer-ho, no només perilllarà tot allò que tenim, sinó sobretot, tot allò que volem aconseguir.
Aquesta setmana he tingut la gran sort de passar uns dies a les Illes
Pitiüses. I dic gran sort perquè tots els que hi hem anat ens adonem de
la riquesa i diversitat que amaguen aquests paradisos mediterranis.
També però, de la seua extrema fragilitat cultural, lingüística i
natural.
Avui en dia Eivissa és un dels indrets dels Països
Catalans on la llengua està més amenaçada. M'explicava el meu amic
Jordi Vinyes que es calcula que de cada 40 alumnes de secundària només un parla el
català com a llengua materna. Aquest un però, no usa la llengua ni per
a parlar amb el professor de català. L'autoodi, la vergonya pròpia, és
un fet normal en les cultures minoritzades d'arreu del món. A Eivissa,
com a la resta del país, si els joves de l'illa no compten amb
referents culturals i socials propis, amb un entorn que els ajude a
veure com n'és d'important estimar-se a si mateix, estarem perduts.
Encara bo que hi ha gent com l'Associació Vuit d'Agost que
treballa per enfrontar-se al drama. Ells acaben de celebrar aquesta
festivitat amb la participació d'un dels seus projectes més
il·lusionants: Es Mals Esperits - Dimonis d'Eivissa. Una colla que ha ajuntat a joves compromesos de l'illa per primera vegada en molts anys, tots units sota el mateix foc.
A Formentera, en canvi la situació és millor però no molt més. Com
sabeu Formentera és una illa poblada per uns 7.000 habitants.
Tot i aquest xicotet nombre d'habitants i l'orgull històric dels
formenterencs cap a la seua cultura, em comenten alumnes de l'escola de
l'illa que cada vegada són menys els qui parlen la seua llengua a
classe. El terme 'payés' cada vegada s'utilitza més i la
'universalitat' que ven la tv, la ràdio i la moda global en forma de
cultures juvenils despersonalitzades està calant amb força.
Sort en tenim de la gent que un bon dia va fer possible la Comissió de Festes de Sant Maria.
Ells han estat capaços d'implicar any rere any, les noves fornades de
formenterencs cap al respecte, la diversitat i l'autoestima. Amb ells
vam poder compartir uns dies de festa a la plaça de Sant Francesc i un
dinar a la platja de Migjorn. Tots ells són molt joves, com els seus
amics eivissencs, però comparteixen la responsabilitat d'un relleu que
els pertoca. Ells per tant, són el nostre orgull. L'orgull de les
Pitiüses i l'orgull dels qui estimem la nostra manera d'existir al món.
Els capricis del destí van voler que després de la trobada amb el meu passat llunyà de l'anterior apunt, tinguera una altra cita a Les Corts. Concretament per participar en una xerrada organitzada pel grup promotor del futur casal independentista del barri. No cal dir que jo anava enfeinat com mai amb el llibre, i de fet he de reconèixer que vaig enviar el darrer esborrany a bord del tren de rodalies entre Sant Celoni i Sants.
A mitjans de juny els Miquels i jo vam participar en una a altra experiència ben interessant. El Vicent de 
De Barcelona fem via cap a Sallent on un grup de joves ha organitzat una altra xerrada. És tracta d'una associació de recent creació que sota el de "La Llançadora" reuneix tot el jovent que des de fa anys treballa en l'organització del Correllengua al seu pas pel poble. 
Dissabte dormim a Pineda i diumenge marxem cap a Barcelona. Allí presentarem el llibre dins les jornades per la llengua que organitza Endavant al barri de Gràcia. Ens acompanya el Titot que ha trobat uns minuts en la seua carregada agenda. 
Ahir vam viure una de les habituals travessies del grup. Aquest cop,
però, el nostre destí no era molt habitual: Extremadura, un lloc on no
hi havia estat mai i on no creia, sincerament, que hi tocaríem mai. 
El dimecres passat van anar fins a Albaida convidats pel nostre bon amic 
(Ve de l'apunt anterior) El diumenge de matí vaig tornar cap a casa amb un tren des de Girona. Però per poc temps. Dimarts mateix ja estava agafant-ne un altre que em pujaria de nou cap a Barcelona (quin mareig...!) amb el meu company Robert per tal de participar a la nit dels 
Acabe de passar un cap de setmana ple d'experiències que m'agradaria compartir amb vosaltres. I com el que he escrit és massa llarg m'he permès trossejar-ho i servir-ho en quantre apunts amb les corresponents fotografies (Vaja, una currada!)
Aquest dies m'he trobat el meu barri ple de cartells ben atractius d'una interessant proposta que des de fa dos anys recorre el país de dalt a baix. És el Tourbolet Show, un festival itinerant creat i organitzat pels propis musics amb la voluntat d'eixamplar la nostra curtesa de mires i reivindicar gèneres avui tan vius com el hardcore, el nu-metal, el grunge, l'stoner, el hip hop o senzillament el rock'n'roll en la nostra llengua.
Divendres passat vam estar a Formentera convidats pels companys de la 
Dijous passat els dos Miquels i jo vam estar a Palma convidats pels 
De Kiel viatgem fins a Hamburg, a una hora de distancia, on passarem el nostre dia de descans. Sempre que hem vingut a aquesta gran ciutat ens hem allotjat al barri de Sankt Pauli on, a banda del barri xinès, hi ha l'epicentre històric dels diferents moviments de l'esquerra d'Hamburg. Avui en dia però el barri també és conegut per un altre fet: el 
Parlant de futbol, avui no me'n he pogut estar de dedicar-li unes
ratlles a una entitat esportiva diferent i engrescadora del nostre
país: El 
Divendres
passat vaig participar a l'acte de presentació de La Greda (dit també
de la terra volcànica) un nou i encoratjador col·lectiu independentista
de La Garrotxa. Ho vaig fer convidat pels meus vells amics i companys
d'Olot, com en Ricard Torné o en Lluís Riera amb el qui vam tindre la
sort de compartir els anys que va viure al nostre barri de València. 
Des d'Els Ports m'arriba aquest mail: "
La setmana passada tornant de La Marina no deixava de pensar en la
capacitat de generar projectes i il·lusions d'aquesta comarca. En el país
on vivim és tota una proesa. I en la vessant que jo més visc, la música
en la nostra llengua, aquesta proesa ha esdevingut un referent emocional, un
batec constant que marca el ritme de la nostra salut.
Aquesta setmana he tingut la gran sort de passar uns dies a les Illes
Pitiüses. I dic gran sort perquè tots els que hi hem anat ens adonem de
la riquesa i diversitat que amaguen aquests paradisos mediterranis.
També però, de la seua extrema fragilitat cultural, lingüística i
natural.