Ahir a Súria era Festa Major i el fet més novedós del programa d'aquest any era la presentació oficial de la colla castellera dels Salats de Súria. Que neixi una colla castellera és una notícia important, perquè això no és un fet habitual des d'inicis dels 90. Que neixi a una vila com Súria lluny de les comarques tradicionals i fins i tot de places  castellers noves però ja arrelades, és un fet extraordinari. El color de la camisa -el rosat de la potassa de les mines que donen vida al poble- és llampant però elegat i el nom -Salats- simpàtic i optimista. L'entussiasme i l'alegria amb que ahir van omplir el Pla de la Font haurien de ser l'auguri d'una existència llarga plena de bons castells i d'una bona consolidació en la vida ciutadana de Súria.

Ha costat i hi ha arribat de retruc. Però des de dimecres dia 2 de juliol, el meu amic Sixte Moral i Reixach és diputat al Congrés d’Espanya.  Des de don Víctor Balaguer, és el tercer vilanoví que arriba a Madrid com a diputat elegit per Barcelona, després de Carles Campuzano i Josep Piqué. També és el primer socialista vilanoví amb un escó al Congrés i el segon que arriba a les Corts Generals, després de l’Assumpta Baig que és senadora des de fa cinc anys per delegació del Parlament de Catalunya.  Però sobretot és el primer diputat de la història que és amic meu.  I això –que potser no té cap  importància exterior- a mi  em té molt content, tant que en algun moment em vaig posar nerviós perquè veia al Sixte capaç d’engegar-ho tot a dida i renunciar a l’escó que li tocava.

El Sixte és el polític més heterodoxe que mai he conegut. És un polític nat que fa veure que no vol ser-ho. D’una fidelitat tan absoluta i d’una integritat  tan tossuda que a vegades el fa superb, aspre o desconcertant. Ens hem acostumat tant al possibilisme de la política, als canvis d’actitud, a la relativització dels compromisos... que és fa difícil d’entendre que pugui haver-hi polítics amb principis irrenunciables. Si a això hi afegim un caràcter exageradament tímid i una al·lèrgia incontenible a la notorietat, tenim un personatge amb una injusta fama d’antipàtic a qui se li atribueixen maneres assilvestrades, que recorden un Mowgli made-in-Vilanova, entre entranyable i desesperant.

Acabo de llegir que el Xavi, jugador català (cal remarcar-ho per ser un adjectiu més aviat minoritari) del Barça, és el millor futbolista d'Europa, segons ha decidit la UEFA després d'analitzar els equips que han participat en l'Eurocopa de Futbol. Segons la UEFA, Xavi és "l'exemple de l'estil d'Espanya".
A la foto que il·lustra la informació hi ha un Xavi Hernández Creus feliç abraçat  a dos jugadors catalans en Joan Capdevila i en Carles Puyol. Un altre  protagonista de les notícies que omplen els diaris catalans des de fa dies és Cesc Fàbregas, un jove futbolista català fill de Cal Fàbregas d'Arenys de Mar, que havia jugat al Mataró però ara és a l'Arsenal...
L'escena de tanta alegria passava als carrers de Madrid i els jugadors catalans anaven sobre un autobús presidit per una gran bandera espanyola i a on s'hi podia llegir "España siempre"
Al mateix diari -a les planes de política, no pas a les d'esports- un anunci reclama col·laboradors per aconseguir seleccions nacionals catalanes: "Ara és l'hora”, diu. Ara? Vols dir?

Recomanable, com sempre l'article del Sergi Pamies, que de futbol en sap més que jo:  http://www.lavanguardia.es/free/edicionimpresa/res/20080701/53491802267.html i en clau més política el de l’Enric Juliana: http://www.lavanguardia.es/lv24h/20080701/53492550478.html

La Montse i el Rafel són uns amics feliços. I ahir se'ls hi notava tant que ho eren que vaig pensar que mereixien que ho fes públic aquí al bloc. Ahir van compartir la seva felicitat, la seva casa i la seva riquesa amb la gent que més s'estimen i ens van dir que el que els feia més rics era precisament això.

La vida els ha somrigut, han tingut sort, però no són uns privilegiats ni ningú els ha regalat res. L'han sabut encarar sempre amb optimisme i fins i tot amb atreviment, però també hi han posat convicció, esforç i tenacitat.

Ahir els vaig veure plorar d'alegria. En uns altres moments també els he vist plorar de tristesa, d'impotència, de por... I és potser per això que me'ls estimo tant, que ens estimem tant.

Aquest diumenge el programa Quarts de Nou enceta la seva quarta temporada. Quatre anys ja de l'informatiu casteller del Canal 33 que, amb tota la modèstia, crec que ha marcat alguna fita en la manera de difondre el fet casteller a la televisió, en el camí d'aquella "normalització informativa" dels castells que alguns anem predicant des de fa anys.
El Quarts de Nou és un magazine d'actualitat que preten informar de la temporada castellera amb rigor periodístic i un tractament televisiu modern i lleuger que interessi i atregui, no només als castellers i aficionats (que també) sinó a un públic ampli que, a través de la televisió, s'hi pot anar aficionant.
El programa, aquest any, seguirá conduït per l'Elisabet Carnicé i comptarà amb l'equip de professionals que ja l'hem anat fent les darreres temporades, amb algunes noves incorporacions, com l'Alexandra Garcia-Vilà, el Ricard Ferret, la Yanina Montalbo (que torna) i l'Ignasi Marcet.

Avui m’han convidat a dos esdeveniments ben contradictoris i als quals, d’entrada, no tinc massa interès en assistir : A un sopar-festa de seguiment del Festival de la Eurovisión i al partit Catalunya-Argentina que es juga al Camp Nou.

La doble invitació prova que tinc amics de totes les calanyes  i això d’entrada em té molt content, més pensant que als uns i als altres els venia de gust, i pensaven que a mi també em vindria de gust, compartir un o altre espectacle. Encara no sé què faré, però el cert és que, malgrat agraeixo i molt les invitacions, no em ve massa de gust ni una cosa ni l’altra.

Castellers chilenos Hora : 19:30 | Dia : 21/5/2008 | Lugar:Casa Amèrica Catalunya. c/ Còrsega, 299. Barcelona.

Excuses, excuses, excuses.

Bé, potser sí, però en tot cas, intentar-ho de nou sempre és positiu.

Per tant ho intento :  el Bloc surt de la hivernació i rebrota amb la Primavera, amb el ferm covenciment de que,  perquè no se’ns torni a pansir, el regaré al menys un cop per setmana.

He tingut amics en responsabilitats importants, representatives o directives. Mai fins ara però havia tingut un amic -i menys un amic tan amic- representant del meu país davant d'un país estranger, alló que si el meu país fos un país normal seria un ambaixador i que -com que no ho és de normal el meu país- se'n diu director de la Delegació del Govern de Catalunya a Berlín.
Però la cosa deu ser important perquè ha pres possessió en mig d'una mica d'enrenou, un enrenou gens nou, aquell que provoquen les enveges, les gelosies i les mesquineses d'alguns que pensen que el meu país -encara que no sigui un país normal- no pot fer-se valdre al món, allà on hi tenim interessos o allà on els interessa conèixe'ns.