M'ha agradat acompanyar a la mama doña Juana a la missa del Gall, a l'església restaurada de Tenaún, una de les més maques de l'illa, Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO. L'han fet a 2/4 del 9 i he estat l'únic de la família que hi ha anat. Poca gent, majoritàriament dones i canalla i un parell d'homes prop de la porta per sortir fora de tant en tant. El cor de nenes que canta ho fa francament malament, tant les cançons de missa, com les nadales que van de "Pero mira como beben..." al "Tamborilero" del Raphael. El més emotiu de la missa, el moment de donar-se la pau... tothom l'ha donat a tothom, petons encaixades i abraçades, en un batiburrillo divertit però entranyable. Petons a les dones i abraçades en mig de dues encaixades als homes, ens hem repartit també a casa i en família, al punt de les 12 de la nit, desitjant-nos "Feliz Navidad y que le vaya muy bien" , tothom amb tothom com a Catalunya fem a les 12 del dia de Cap d'Any. Després alguns regals de parte del "Viejito Pascuero" i vinga sidra, cola de mono, pisco sawer, rom...
(NOTA DEL VIATGER: Ja he penjat fotos, no us les perdeu!!)
Impossible de recollir totes les sensacions que m'ha transmés Chiloé, aquesta "isla grande" plena de llegendes on -diuen- es va aturar el temps, que és davant de Puerto Montt i a on comença el Sud xilè. Al marge d'origens, de primers pobladors, d'espanyols conqueridors... els chilotas són un món a part, un món especial i entranyable. Han estat un gran regal de Nadal. Ho resumiré amb una cançó -que em van cantar el Miguel i la Elisabeth a Tenaun- i amb un recull d'apunts desendreçats que vaig anar escrivint a la llibreta.
A l'altra punta de la Terra i encara que faci calor avui també és Nadal. I és un dia per pensar en la gent que s'estima i desitjar-els hi totes les coses bones del món, que n'hi ha moltes.
El pessebre és com els nostres però Jesus, Maria i Josep tenen faccions dels pobladors avorígens (que no indígenes) mapuches. Les bèsties són les pròpies del país: cèrvols, guamacos, jabalís, cordero patagònico, puma, huemules, pudus, ternera argentina... La samarreta amb ovelletes és d'homenatge als Pastorets, encara que es facin a Sant Pere de Ribes.
Si en algun moment he pensat que del recull d'aquest bloc, d'aquesta bitàcora que vaig escribint, potser en podria sortir un llibre, del que he viscut avui en podria fer un culebrot. Només l'escena del pas de la duana argentina ja dona per a molts capítols. El control es diu Mamuil Malal i és al peu mateix del volcà Lanín, més majestuós encara des de la vessant nord, la contrària de la que ahir vem veure des del llac Huechulafquen. El pas de muntanya es diu Paso Troman i va a parar a Pucón una de les ciutats més turístiques dels Andes xilens que és sota del volcà Villarrica, aquest en ple moviment (última erupció als anys 70) i que va treient fum des de la punta nevada d'un con impressionant.
NOTA DEL VIATGER:Com que a Chiloé no crec que hi hagi internet us avanço la postaleta de Nadal i ja ens retrobarem d'aquí uns dies
Acomiadar l'Argentina pels Andes ha estat una bona idea. Per aquí va entrar San Martín el Libertador i per aquí sortiré jo demà. A més a San Martín de los Andes hi he trobat moltes connotacions familiars i això deu voler dir alguna cosa. La van fundar el 4 de febrer de 1898, exactament el mateix dia però 86 anys abans de que nasqués el Jofre; hi he arribat el 20 de desembre, el dia del 28 aniversari de la Maria, i avui el catamarà que m'ha portat als peus del volcà Lanin es diu com el tiet Josep de Súria. Potser sí que m'hi hauria de quedar més dies aquí als Andes.
En Ramon Floris em va dir que Bariloche era molt pijo (clar, ell és d'Arenys). I tots els argentins que he conegut m'han insistit que no m'ho podia perdre. Per això ho vaig canviar pels fiords del sud de Xile i vaig fer cap aquí per entrar al país veí per la Región de los Lagos. Pijo... sí, perquè és una estació d'esquí (la més important de Sudamèrica) i el gran centre de vacances dels porteños rics; està ple d'hotels, restaurants, "confiterias" (bars) i botigues de roba, però també està ple de manades d'adolescents de viatge de final de curs que es tiren boles a les quatre congestes de neu que queden a les pistes o fan barrila pels carrer. Tot amb un cert aire decadent, mantenint aquest loock anys 70, que fa les coses una mica "truchas"però a l'hora entranyables. És al primer lloc on he arribat sense tenir hotel concertat ni excursions ni res... però tot ha estat fàcil; l'hotel és una mica cutre però el més barato fins ara, tot i que ahir a la nit una mica més i em deixen al carrer perquè el conserge devia estar clapant. La gent del lloc -que són tan xulos com a Bs As- diu que aquest és "el lugar más lindo del mundo"
El Fitz Roy tiene 3.405 metros y es uno de los cerros más imponentes de los Andes y del Parque Nacional de los Glaciares. No llegamos a la cima, pero caminamos más de 9 horas para aproximarnos a la base de su espectacular glaciar, hasta la laguna de Los Tres. La ascensión fue dura pero muy divertida sobretodo por la compañía; Adam és un británico del norte de Inglaterra que rompe con los tópicos del inglés antipático y en cambio sí que cultiva el mejor de los humores ingleses (será porque nacio en Gibraltar), Paty es una mejicana charlatana y vivaracha de Santa Cruz que quiere ser (o no !) periodista y está en Bs As de intercambio estudiantil; cuando la encontramos no se creía que alguien la animaría a subir hasta los pies del Fitz Roy. Niko es un aleman medio griego que habla un español envidiable i que se pasea por sudamericana durante unos... seis meses (toma ya!); le acompaña Jan otro alemán de Munic que no habla mucho argentino pero se rie de todo; ellos no subieron al Fitz con nosotros pero compartimos bifes i cervezas. A la hora de cenar se añadieron una pareja de holandesa e indonesio. Y tomamos unas empanadas en la confitería "La Senyera", un garito de un catalán que tiene una foto de la primera torre de nou amb folre i manilles de los Minyons de Terrassa. Si esto es la globalización, me apunto a ella para siempre.
És l'anècdota que tothom espera i que es ven com la "sorpresa" del trekking amb grampons que hem fet sobre la glacera del Perito Moreno: uns alfajores de dulce de leche i un wiski amb gel de la glacera més famosa del món, el Perito Moreno. Però no és ni de bon tros l'únic moment impactant d'aquesta passejada, primer amb vaixell apropant-s'hi, després a peu per un camí agradable, després per damunt del gel, i finalment des dels balcons i passeres de turistes. El Perito es mou, el Perito cruixeix, el Perito impressiona amb unes formes impactants i amb un joc de blancs i blaus intensos com no havia vist mai a la vida. A El Calafate, el Perito no ha estat l'únic protagonista. N'hi ha hagut més i, segurament el més important ha estat l'Andrés, l'amic de l'Enric i la Conxa, que m'ha acabat de muntar la tercera part del viatge.
AVIS DEL VIATGER:Des de dimecres 12 que tinc problemes amb internet. Aquí al sud les connexions van per via satèl·lit i es pengen i fallen i van lentes. A més quan vaig penjar l'última crònica d'Ushuaia (la de la Txell i la fi del món) se'm va doblar i em va anul·lar l'anterior (Quan vols anar d'alternatiu) i amb la borrada em van desaparèixer un munt de comentaris que hi tenia que no sé de qui eren (SIUSPLAU , TORNEUME'LS A ENVIAR!!!!!). Intentaré tornar a penjar la crònica borrada (no serà que s'ha quedat en algun servidor amagada de Vilaweb????) i posar-me al dia... que no serà fàcil, els últims dies aprodfitant que no anava internet no he parat de fer altres coses a El Calafate i a El Chalten que són un festival de natura andina.
Valia la pena, tot i que em van dir que si ja havia vist foques, ocells i pingüins, en tornaria a veure. I sí, més lleons marins,però aquest cop en grans quantitats i des del mar, i corbarans reials, falsiots, cauquens, chimangos… i una parella de Vilafranca que se’n van cap al Cabo de Hornos i m’han fet molta enveja, perquè això d’Ushuaia se m’ha quedat curt, m’hi quedaria una setmana més per anar a Port Williams, vorejar la punta mésseptentrional i enfilar cap a Punta Arenas o anar-me’n a l’Antàrtida. Hi tornaré!
I que hi feia aquí la Txell? Doncs que avui farà 18 anys i tot el dia l’he portat al pensament, recordant aquella vesprada a la Quiron (era a la Quiron, no?) en que vàrem anar a conèixer-la amb la Nurii no només la vaig conèixer a ella, també vaig descobrir l'Assumpció més insol·lita i el Vicent més feliç, el més tendre, el que a mi m’agrada més. La Txell, com els falsiots que avui he vist ja és a punt de volar més enllà de la fi del món.
(NOTA DEL VIATGER: Ja soc a El Calafate però aquí internet va molt pitjor que a Ushuaia, som al sud profund, perdoneu si no contesto mails i comentaris i si això perd la trepidant actualitat que tenia, les fotos etc etc)
Anar de viatger alternatiu comporta això: correr com un desesperat per agafar el "colectivo" i no fer tard, esperar 2 hores mullant-te sota l'aiguaneu que està caient perquè no hi han altres viatgers que vulguin anar al Lago Escondido i sense un mínim de dos no surten, fer-te amic de tots els xòfers del Servicio Regular,... o descobrir aquestes empanades de carne i de possssssssssho, en el coffe-shop de la betzinera que són les primeres, que estan de collons i que no seran les últimes que em mengi a l'Argentina.
(NOTA DEL VIATGER: He tornat a penjar aquesta crònica perquè la tenia guardada a un CD, veig que alguns m'heu renviat els comentaris que hi havia; espero que siguin tots. Gràcies)
Eren 7 ó 8 kilòmetres i 3 hores de recorregut seguint el canal de Beagle, per platgetes de còdols poc rodons (a Vilanova dels còdols en diem marranes) i endinsant-se en boscos espessos i humits, senderons enfangats i grimpadetes potents; la dificultat mitjana devia ser per a andinistas experts i no per a turistes de “tour” que, com jo, porten unes bambes d’aquestes de disseny per anar per Barcelona (les botes pesaven massa per una maleta que ja va sobrecarregada). La soledat era gairebé total i se sentia el silenci, trencat de tant en tant per la remor de les branques o pel tacatà d’un ocell fuster (Jem, es diu així un “pájaro carpintero”?); el dia gris deixava anar un espurneig de tant en tant, però a voltes el sol s’esmunyia per entre les nuvolades. M’ha semblat que estava al Camino, sentint la terra, fonent-me en el paissatge i emborratxant-me de natura. Caminant, no cap a Fisterra, sinó cap a laFi del Món, al cap i a la fi deu ser el mateix.
Agustín Pujol (pronunciat amb “J” de coger (és a dir de joder) ha estat l’última sorpresa de Puerto Madryn. Va ser un català que va arribar-hi a finals del segle XIX i li tenen una gran veneració perquè va fer construir un hospital i va portar l’aigua a la ciutat; es va casar amb una gal·lesa i el seu “chalet” ara és la seu del Museu Oceanogràfic, una casa victoriana de principis de segle XX (un edifici “històric”), restaurada fa 4 anys, que acull un museu coquetó on s’hi ajunten referències a la fauna i flora de la zona i apunts històrics sobre la Patagònia, amb una dosi crítica sobre el tracte exterminador que els argentins van dispensar als pobres indígenes que hi vivien.Aquí he aclarit qui és el Julio A. Roca, personatge al que està dedicada la principal avinguda de Puerto Madryn i algun carrer important de totes les ciutats argentines. El tal Roca, va arribar a ser president de la República, però abans, al 1880, va ser ministre de la Guerra amb el president Avellaneda i va organitzar la guerra del desertper acabar amb els tehuelches, “esas organizaciones infernales del desierto que rechazan la vida civilizada” D’ell també és aquesta frase: “sellaremos con sangre y fundiremos con el sable el nacimiento de la nacionalidad argentina”.
"Ahora haremos una parada técnica en mi playa preferida" ha dit el Santiago mentre precipitava el 4x4 per una baixada tipus "dragon-kan", després d'haver-lo fet pujar per les dunes fins al lloc més alt de Cerro Avanzado. Hem pensat que potser seria per fer un pipí... i , un cop a la platja, d'una espècie de caixa d'eines ha tret una carbassa, una bombilla... i s'ha posat a cebar un mate. "Son las tres de la tarde y a esta hora hay que hacer un mate" . Hem fet la cerimònia més ritual dels argentins en un lloc paradisíac, una platja de còdols tranquil·la i plàcida, a quatre passes de Punta Loma on hi ha la gran "lobera" , el lloc de reproducció dels llops marins, també dits lleons marins, és a dir a la gran lleonera.
M'han vingut a buscar a les 7 del matí i m'han tornat a l'hotel a les 7 de la tarda. I amb els pingüins hi hem estat poc més d'1 hora i mitja. Áixò sí de pingüins n'hi havia 275.000 parelles, cada una de les quals fa com a mínim dos ous, que coven tant el mascle com la famella (presumits però progres) i tenen dos "pichones", total que si sumem surten més d'un milió de pingüins de Magallanes, banyant-se a la platja, passejant per l'estepa àrida o vigilant els nius sota les "jumas" que son uns matolls ressecs a on tornen (cada any al mateix niu) després de passar l'hivern al Brasil.
(NOTA DEL VIATGER: Gràcies a tots els que m'escriviu i em feliciteu el sant, el viatge o la vida; no dóno l'abast per respondre però us estimo igual que s'hi ho fes)
Aquí parlo dels meus amics i les meves amigues. Amb ells compartim un club de fans reversible, és a dir ens admirem mutuament i ens estimem de gratis. Són el més valuós que tinc... alló que m'emportaria a una illa deserta... si hi capiguèssim !
Relat de dos mesos i un dia per Argentina, Perú i Xile en un viatge extraordinari que premiava simplement 50 anys de vida.
Va ser un viatge en solitari però ple no només d'aventura sinó sobretot de coneixences.
El Bienve Moya és una autoritat i un mite en la descoberta i la dignificació de la cultura popular, les tradicions i la festa a casa nostra. Ara tot això i més ho explica en un bloc modern i vistòs que no només "val la pena", sinó que demostra que el Bienve està fet un xaval i que la modernor no està renyida amb el que és tradicional.
El meu amic Joan Vila, un periodista endreçat, rigorós, compromés i tossudot ha encetat un nou bloc on no només vol parlar de viatges familiars. Guaiteu-lo que val la pena.
És el web més complet del Món Casteller. I inclou uns blocs dels periodistes castellers on, molt de tant en tant, hi escric jo. Els altres -sobretot un tal G. Soler- també valen la pena.
Un dia ja vaig escriure un post recomanant-vos el Gran Angular, un dels pocs programes de bons reportatges que encara es pot veure a la tele (concretament a la semi-clandestina TVE-Catalunya). L'enllaç és aquest:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/93390.
Ara la Magda em demana que en faci un enllaç permanent perquè pogueu veure el programa quan vulgueu. I aquí el teniu. Val la pena.
En Joan Brunet em recomana al seu bloc i jo també ho faig. Ell és un gran periodista de Sabadell de trajectòria llarga, variada i rica. Els seus articles sessuts i seballuts valen la pena.
En Leandre Busquet és una joia que sap molt de música i d'humanitat, i suposo que també de medicina, que vaig conèixer a Mali. És de Terrassa i el seu web convida ja des del nom.
És el web del programa de castells del C-33. Ara podeu veure allà tots els programes de totes les temporades inclosos els especials i a més penjar les vostres fotos. Visiteu-lo que... val la pena
M'ha agradat acompanyar a la mama doña Juana a la missa del Gall, a l'església restaurada de Tenaún, una de les més maques de l'illa, Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO. L'han fet a 2/4 del 9 i he estat l'únic de la família que hi ha anat. Poca gent, majoritàriament dones i canalla i un parell d'homes prop de la porta per sortir fora de tant en tant. El cor de nenes que canta ho fa francament malament, tant les cançons de missa, com les nadales que van de "Pero mira como beben..." al "Tamborilero" del Raphael. El més emotiu de la missa, el moment de donar-se la pau... tothom l'ha donat a tothom, petons encaixades i abraçades, en un batiburrillo divertit però entranyable. Petons a les dones i abraçades en mig de dues encaixades als homes, ens hem repartit també a casa i en família, al punt de les 12 de la nit, desitjant-nos "Feliz Navidad y que le vaya muy bien" , tothom amb tothom com a Catalunya fem a les 12 del dia de Cap d'Any. Després alguns regals de parte del "Viejito Pascuero" i vinga sidra, cola de mono, pisco sawer, rom...
Acomiadar l'Argentina pels Andes ha estat una bona idea. Per aquí va entrar San Martín el Libertador i per aquí sortiré jo demà. A més a San Martín de los Andes hi he trobat moltes connotacions familiars i això deu voler dir alguna cosa. La van fundar el 4 de febrer de 1898, exactament el mateix dia però 86 anys abans de que nasqués el Jofre; hi he arribat el 20 de desembre, el dia del 28 aniversari de la Maria, i avui el catamarà que m'ha portat als peus del volcà Lanin es diu com el tiet Josep de Súria.
En Ramon Floris em va dir que Bariloche era molt pijo (clar, ell és d'Arenys). I tots els argentins que he conegut m'han insistit que no m'ho podia perdre. Per això ho vaig canviar pels fiords del sud de Xile i vaig fer cap aquí per entrar al país veí per la Región de los Lagos. Pijo... sí, perquè és una estació d'esquí (la més important de Sudamèrica) i el gran centre de vacances dels porteños rics; està ple d'hotels, restaurants, "confiterias" (bars) i botigues de roba, però també està ple de manades d'adolescents de viatge de final de curs que es tiren boles a les quatre congestes de neu que queden a les pistes o fan barrila pels carrer. Tot amb un cert aire decadent, mantenint aquest loock anys 70, que fa les coses una mica "truchas"però a l'hora entranyables. És al primer lloc on he arribat sense tenir hotel concertat ni excursions ni res... però tot ha estat fàcil; l'hotel és una mica cutre però el més barato fins ara, tot i que ahir a la nit una mica més i em deixen al carrer perquè el conserge devia estar clapant. La gent del lloc -que són tan xulos com a Bs As- diu que aquest és "el lugar más lindo del mundo"
El Fitz Roy tiene 3.405 metros y es uno de los cerros más imponentes de los Andes y del Parque Nacional de los Glaciares. No llegamos a la cima, pero caminamos más de 9 horas para aproximarnos a la base de su espectacular glaciar, hasta la laguna de Los Tres. La ascensión fue dura pero muy divertida sobretodo por la compañía; Adam és un británico del norte de Inglaterra que rompe con los tópicos del inglés antipático y en cambio sí que cultiva el mejor de los humores ingleses (será porque nacio en Gibraltar), Paty es una mejicana charlatana y vivaracha de Santa Cruz que quiere ser (o no !) periodista y está en Bs As de intercambio estudiantil; cuando la encontramos no se creía que alguien la animaría a subir hasta los pies del Fitz Roy. Niko es un aleman medio griego que habla un español envidiable i que se pasea por sudamericana durante unos... seis meses (toma ya!); le acompaña Jan otro alemán de Munic que no habla mucho argentino pero se rie de todo; ellos no subieron al Fitz con nosotros pero compartimos bifes i cervezas. A la hora de cenar se añadieron una pareja de holandesa e indonesio. Y tomamos unas empanadas en la confitería "La Senyera", un garito de un catalán que tiene una foto de la primera torre de nou amb folre i manilles de los Minyons de Terrassa. Si esto es la globalización, me apunto a ella para siempre.
És l'anècdota que tothom espera i que es ven com la "sorpresa" del trekking amb grampons que hem fet sobre la glacera del Perito Moreno: uns alfajores de dulce de leche i un wiski amb gel de la glacera més famosa del món, el Perito Moreno. Però no és ni de bon tros l'únic moment impactant d'aquesta passejada, primer amb vaixell apropant-s'hi, després a peu per un camí agradable, després per damunt del gel, i finalment des dels balcons i passeres de turistes. El Perito es mou, el Perito cruixeix, el Perito impressiona amb unes formes impactants i amb un joc de blancs i blaus intensos com no havia vist mai a la vida.
"Ahora haremos una parada técnica en mi playa preferida" ha dit el Santiago mentre precipitava el 4x4 per una baixada tipus "dragon-kan", després d'haver-lo fet pujar per les dunes fins al lloc més alt de Cerro Avanzado. Hem pensat que potser seria per fer un pipí... i , un cop a la platja, d'una espècie de caixa d'eines ha tret una carbassa, una bombilla... i s'ha posat a cebar un mate. "Son las tres de la tarde y a esta hora hay que hacer un mate" . Hem fet la cerimònia més ritual dels argentins en un lloc paradisíac, una platja de còdols tranquil·la i plàcida, a quatre passes de Punta Loma on hi ha la gran "lobera" , el lloc de reproducció dels llops marins, també dits lleons marins, és a dir a la gran lleonera.
