No és que tot sigui lluny, sinó que tot és molt gran. Les rectes de la carretera per unes esplanades que no s'acaben mai, els carrers de Puerto Madryn que són amples amb cases baixetes, o les maras (que són unes llebres que semblen cangurs) i les balenes que pesen no sé quantes tones.
Aquí s'hi va passejar el Saint Exuperi i es va inspirar per escriure "El Petit Príncep" i també el Darwin tot preguntant-se: "Que inspira aquesta terra, tan aspre i tan àrida, tan plana, tan seca, on fa tan de fred o tanta calor... alguna cosa deu inspirar".
Del centre de Puerto Iguazú (la ciutat argentina de les catarates) a l'Hotel Tropical hi ha 3 ó 4 kilòmetres, però el colectivo que m'hi ha portat ha trigat quasi 1 hora, després de tombar per tots els barris i quan ja veia l'hotel, endinsar-se per un caminet polsegut i sense llums a on entre casetes (una amb una lanxa a la porta) i barraques (la majoria) anavem deixant i recollint gent. Un taxi triga menys i val només 8 pesos; el colectivo en val 1 i l'aventura que ofereix és molt superior.
Però a prop de l'hotel avui he conegut a Karaiminí (Elio segons el DNI argentí) que en idioma guaraní vol dir "persona tierna" i m'ha portat a la selva i m'ha ensenyat els arbres (el palo rosa de 300 anys i 30 metres, el més alt), les lianes i les trampes on cacen -o caçaven- les besties per menjar o fer els seus medicaments.
No ha estat el dia del 50 aniversari, ha estat un any després i el dia del Sant. Però ja m'he batejat sota les catarates d'Iguazú i els esperits de la selva s'han conjurat amb mi perquè la segona part sigui tant potent, natural i fluïda com aquesta "aigua gran" dels indis guaranís que no para mai i està plena de vida.
Gràcies als que fa un any em veu regalar aquest viatge. Complint la promesa, us he portat a tots fins aquí a la motxil·la del cor
He tingut algun problemilla en penjar les fotos. Us poso aquí la dels amics que no van venir a l'asado, però que també van contribuir a la meva estada bàrbara a la capital d'Argentina.
Irse de Buenos Aires tras catar un asado como el de anoche no lo consigue ni el turista mas millonario, viste? Los amigos de Luqui son fantásticos, que unos sean del Boca y otros del River y no se muerdan entre ellos sino que compartan bifes y batatas dice mucho a su favor.
Este Buenos Aires querido, al que llegué sólo de paso, lo ha sido más con ellos. Con ellos y con ellas. Que mujeres tan guapas tienen esos argentinos! Y el paseo por Olivos y San Isidro con Nano, al centro leonés con Eduardo, por la Boca y Puerto Madero con Vero, por San Telmo y la milonga de la Confitería Ideal con Gabi o el Tigre con Astrid y Lucas... que más podia pedir?
Un no parar. I sense pretendre veureu-ho tot deunidor el que vaig veient. Sense pressa, llevant-me doreta (el jetlag al revés en fantàstic) i deixant fruir...
L'amabilitat i la cordialitat de la gent és el més gratificant, començant pel Luqui Negro i l'Astrid que m'han deixat ocupar-lis el pis i l'ordinador, i seguint pel Nano i la Pame que ahir em van fer de taxistes, la Vero que no només m'ha buscat els hotels de la Patagònia sinó que avui m'ha fet de guia, l'Eduardo que em va descobrir la milonga del Centro Leonès, i la Gabi que avui em porta a noseon,... o els amigotes del Lucas que demà em conviden a un asado... Només per això ja valia la pena venir i ara em sap greu no haver previst uns dies més a Buenos Aires.
Explicar-ho tot és impossible. En tot cas faré un repàs d'anècdotes. El personatge més impresentable fins ara ha estat el Coque, el gat del Lucas i l'Astrid que se m'ha pixat al llit aquesta nit... i no es argentí, és català de Castelldefels!!!!
Els porteños, en canvi, són encantadors, com un senyor que li pregunto pert un autobús i acaba acompanyant-me al metro i pagant-me'l o els amics del Luquy "el negro" que volen portar-me de "cena de hombres" (Machista que diu l'Astrid) aquest vespre: Quitxi el ruso, el Petiso, el Pita, el Nex (que és advocat i li diuen doctor) i l'Iguana... la majoria són del Boca (menys el Lucas com ja haureu comprovat) i diumenge em volen portar a un partit.. ... però ja no hi seré.
El primer dia sencer ha estat una marató de descobertes. Vaig començar per la tomba d'Evita i vaig acabar sopant amb el Luquy i l'Astrid a un restaurant del germà del Che Guevara. Si cliqueu aquí sota veureu més fotos i llegireu més coses.
No us ho creureu, però acabo de sopar amb la Vero uns sanwitxos freds farcis de les sopreses més variades típicament portenyos, i el tema de conversa no ha estat la Patagònia, no. Ha estat el Sergi López
Ja soc a Buenos Aires. L'avió ha anat bé i la "turbulència" més impressionant del viatge la va fer quan sortia del Prat, com si s'hagués trobat un esboranc de l'AVE.
La capital d'Argentina és un no parar. Contrasta amb la calma melancòlica del Lucas, que m'ha vingut a esperar a les 7 del matí i que m'ha ofert una habitació de luxe al seu magnífic pis del barri de Palermo, que és una mica com l'Eixample (el de Barcelona, no el de Mar) però amb molts parcs i zones verdes.
Semblava impossible, però demà és 26 de novembre i comença l'aventura. Un any fent plans i molts anys més d'història de desitjos, reptes, il·lusions, alguna compartida amb persones que ja no hi són... Jo que no acabo mai les coses del tot em semblava que, sol, no m'atreviria a muntar la que he muntat.
Dilluns de la setmana que ve, si no passa res, estaré dalt d'un avió camí de Buenos Aires. I vull que aquest bloc sigui el substitut de les postaletes que hauria d'enviar als amics.
Aquí parlo dels meus amics i les meves amigues. Amb ells compartim un club de fans reversible, és a dir ens admirem mutuament i ens estimem de gratis. Són el més valuós que tinc... alló que m'emportaria a una illa deserta... si hi capiguèssim !
Relat de dos mesos i un dia per Argentina, Perú i Xile en un viatge extraordinari que premiava simplement 50 anys de vida.
Va ser un viatge en solitari però ple no només d'aventura sinó sobretot de coneixences.
El Bienve Moya és una autoritat i un mite en la descoberta i la dignificació de la cultura popular, les tradicions i la festa a casa nostra. Ara tot això i més ho explica en un bloc modern i vistòs que no només "val la pena", sinó que demostra que el Bienve està fet un xaval i que la modernor no està renyida amb el que és tradicional.
El meu amic Joan Vila, un periodista endreçat, rigorós, compromés i tossudot ha encetat un nou bloc on no només vol parlar de viatges familiars. Guaiteu-lo que val la pena.
És el web més complet del Món Casteller. I inclou uns blocs dels periodistes castellers on, molt de tant en tant, hi escric jo. Els altres -sobretot un tal G. Soler- també valen la pena.
Un dia ja vaig escriure un post recomanant-vos el Gran Angular, un dels pocs programes de bons reportatges que encara es pot veure a la tele (concretament a la semi-clandestina TVE-Catalunya). L'enllaç és aquest:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/93390.
Ara la Magda em demana que en faci un enllaç permanent perquè pogueu veure el programa quan vulgueu. I aquí el teniu. Val la pena.
En Joan Brunet em recomana al seu bloc i jo també ho faig. Ell és un gran periodista de Sabadell de trajectòria llarga, variada i rica. Els seus articles sessuts i seballuts valen la pena.
En Leandre Busquet és una joia que sap molt de música i d'humanitat, i suposo que també de medicina, que vaig conèixer a Mali. És de Terrassa i el seu web convida ja des del nom.
És el web del programa de castells del C-33. Ara podeu veure allà tots els programes de totes les temporades inclosos els especials i a més penjar les vostres fotos. Visiteu-lo que... val la pena
No és que tot sigui lluny, sinó que tot és molt gran. Les rectes de la carretera per unes esplanades que no s'acaben mai, els carrers de Puerto Madryn que són amples amb cases baixetes, o les maras (que són unes llebres que semblen cangurs) i les balenes que pesen no sé quantes tones.
Irse de Buenos Aires tras catar un asado como el de anoche no lo consigue ni el turista mas millonario, viste? Los amigos de Luqui son fantásticos, que unos sean del Boca y otros del River y no se muerdan entre ellos sino que compartan bifes y batatas dice mucho a su favor.
Explicar-ho tot és impossible. En tot cas faré un repàs d'anècdotes. El personatge més impresentable fins ara ha estat el Coque, el gat del Lucas i l'Astrid que se m'ha pixat al llit aquesta nit... i no es argentí, és català de Castelldefels!!!!
No us ho creureu, però acabo de sopar amb la Vero uns sanwitxos freds farcis de les sopreses més variades típicament portenyos, i el tema de conversa no ha estat la Patagònia, no. Ha estat el Sergi López
Semblava impossible, però demà és 26 de novembre i comença l'aventura. Un any fent plans i molts anys més d'història de desitjos, reptes, il·lusions, alguna compartida amb persones que ja no hi són... Jo que no acabo mai les coses del tot em semblava que, sol, no m'atreviria a muntar la que he muntat.
Dilluns de la setmana que ve, si no passa res, estaré dalt d'un avió camí de Buenos Aires. I vull que aquest bloc sigui el substitut de les postaletes que hauria d'enviar als amics.
