L'agost s'està acabant i per als que hem treballat tot el mes, inclosos els diumenges i alguns dissabtes, ens estan arribant aquells dies entre esperats i temibles en que tots els nostres amics "normals" estan tornant de les seves vacances i ens truquen per explicar-nos el creuer pel Medietrrani, la calor que fa a Sicília, el capvespre al Bòsfor, com se sura a la Mar Morta, l'atac d'un lleó a Botswana, l'arc de Sant Martí de les Victòria Falls de Zimbabwe, el dentista del Dràcula a Transilvània, l'autògraf del Pluto a París o les geishas japoneses que van coneixer a Kioto...
Alguns, però, aprofitant que a Barcelona o a Vilanova no quedava ningú, han decidit venir a fer el turista aquí, com l'Adam, el meu amic de Londres que vaig conèixer als Andes.
Avui al “Quarts de Nou” hi ha un reportatge molt interessant sobrela secció de rem dels Capgrossos de Mataró. Més de 30 castellers i castelleres, a més d’assajar cada setmana per arribar a ser una de les primeres colles del món casteller en poc més de 10 anys, entrenen de valent al port de Mataró per participar al Campionat Nacional de Llagut Català. Mataró és una ciutat que conec menys del que m’agradaria, per l’admiració que sempre m’ha provocat, per la seva proximitat amb Arenys o per l’excel·lència d’alguns mataroninsi mataronines que s’han creuat a la meva vida. I des del desconeixement mai li hagués atribuït una gran vocació marinera, eclipsada durant anys darrera la N-II i la via del tren. Però no només ha estat el llagut dels Capgrossos. Ahir vaig sopar a Lasal del Varador un xiringuito modern i força elegant al Passeig Marítim de Mataró amb una carta senzilla però de qualitat davant una platja immensa.
L'Enric no surt a la foto perquè és el que la tirava i no me n'ha enviat cap en que ell surti; però un espia me n'ha aconseguit una que està en els arxius adjunts. No us la perdeu.
De fet ja van començar dijous 25, el dia de Sant Jaume, però just avui falta una setmana pel 5 d'agost, el dia de la Marededeu de les Neus, el dia de la Festa Major de Vilanova i la Geltrú, per tant podriem dir que comença la setmana central de la Festa, la que s'allargarà fins dimecres 6 d'agost, quan a les 00.08 hores de la mitjanit cap al dia 7, el Ball de Pabordes tancarà el programa d'actes. El ball l'amenitza l'orquestra "La loca histèrica" i quan ho he llegit he pensat que ma germana segur que ja ha fet algun paral·lelisme.
La Festa Major de Vilanova per a mi és encara un tomb del calendari molt especial i aquest any ho és una mica més; per primera vegada en la història un / una Capdevila és Paborda de la Festa Major i això a mi no només em fa caure la baba, sinó que em dóna garanties que serà la millor Festa Major de la història.
Si voleu veure el programa el trobareu aquí http://www.vilanova.cat/festamajor/ Si cliqueu sobre la foto i l'amplieu podreu llegir la salutació dels Pabordes 2008.
Ha costat i hi ha arribat de retruc. Però des de dimecres dia 2 de juliol, el meu amic Sixte Moral i Reixach és diputat al Congrés d’Espanya. Des de don Víctor Balaguer, és el tercer vilanoví que arriba a Madrid com a diputat elegit per Barcelona, després de Carles Campuzano i Josep Piqué. També és el primer socialista vilanoví amb un escó al Congrés i el segon que arriba a les Corts Generals, després de l’Assumpta Baig que és senadora des de fa cinc anys per delegació del Parlament de Catalunya. Però sobretot és el primer diputat de la història que és amic meu. I això –que potser no té cap importància exterior- a mi em té molt content, tant que en algun moment em vaig posar nerviós perquè veia al Sixte capaç d’engegar-ho tot a dida i renunciar a l’escó que li tocava.
El Sixte és el polític més heterodoxe que mai he conegut. És un polític nat que fa veure que no vol ser-ho. D’una fidelitat tan absoluta i d’una integritat tan tossuda que a vegades el fa superb, aspre o desconcertant. Ens hem acostumat tant al possibilisme de la política, als canvis d’actitud, a la relativització dels compromisos... que és fa difícil d’entendre que pugui haver-hi polítics amb principis irrenunciables. Si a això hi afegim un caràcter exageradament tímid i una al·lèrgia incontenible a la notorietat, tenim un personatge amb una injusta fama d’antipàtic a qui se li atribueixen maneres assilvestrades, que recorden unMowglimade-in-Vilanova, entre entranyable i desesperant.
La Montse i el Rafel són uns amics feliços. I ahir se'ls hi notava tant que ho eren que vaig pensar que mereixien que ho fes públic aquí al bloc. Ahir van compartir la seva felicitat, la seva casa i la seva riquesa amb la gent que més s'estimen i ens van dir que el que els feia més rics era precisament això.
La vida els ha somrigut, han tingut sort, però no són uns privilegiats ni ningú els ha regalat res. L'han sabut encarar sempre amb optimisme i fins i tot amb atreviment, però també hi han posat convicció, esforç i tenacitat.
Ahir els vaig veure plorar d'alegria. En uns altres moments també els he vist plorar de tristesa, d'impotència, de por... I és potser per això que me'ls estimo tant, que ens estimem tant.
He tingut amics en responsabilitats importants, representatives o directives. Mai fins ara però havia tingut un amic -i menys un amic tan amic- representant del meu país davant d'un país estranger, alló que si el meu país fos un país normal seria un ambaixador i que -com que no ho és de normal el meu país- se'n diu director de la Delegació del Govern de Catalunya a Berlín. Però la cosa deu ser important perquè ha pres possessió en mig d'una mica d'enrenou, un enrenou gens nou, aquell que provoquen les enveges, les gelosies i les mesquineses d'alguns que pensen que el meu país -encara que no sigui un país normal- no pot fer-se valdre al món, allà on hi tenim interessos o allà on els interessa conèixe'ns.
El Palau de la Música està de Centenari i avui fa un dels tres concert de commemoració, amb dues de les futures grandioses veus de la música catalana, la Txell i la Júlia, cantant entre els coros juvenil i infantil de l'Orfeó Català. No us convido a anar-hi si no teniu entrada perquè trobar-ne una avui és impossible.
Però si no hi podem anar avui, el Festival del Mil·leni és una ocassió magnífica per anar al Palau a celebrar el Centenari. I, de passada, podrem admirar la rentada de cara, l'ampliació i les restauracions que, després d'alguns anys d'obres, han fet a un edifici tan preciós -i tan polèmic fa 100 anys- que admira als nostres amics quan venen de turistes i que els d'aquí sovint no apreciem pel costum i la familiaritat de tenir-lo a prop.
Aquest any, amb les entrades reservades fa més de 3 mesos abans de l'aventura americana, he anat a veure dues perles que per a mi no només han estat gairebé una descoberta sinó que han coronat encara més la magnificència d'un Palau centenari gairebé acabat d'estrenar. Veieu:http://www.palaumusica.org/
Aquí parlo dels meus amics i les meves amigues. Amb ells compartim un club de fans reversible, és a dir ens admirem mutuament i ens estimem de gratis. Són el més valuós que tinc... alló que m'emportaria a una illa deserta... si hi capiguèssim !
Relat de dos mesos i un dia per Argentina, Perú i Xile en un viatge extraordinari que premiava simplement 50 anys de vida.
Va ser un viatge en solitari però ple no només d'aventura sinó sobretot de coneixences.
El meu amic Joan Vila, un periodista endreçat, rigorós, compromés i tossudot ha encetat un nou bloc on no només vol parlar de viatges familiars. Guaiteu-lo que val la pena.
És el web més complet del Món Casteller. I inclou uns blocs dels periodistes castellers on, molt de tant en tant, hi escric jo. Els altres -sobretot un tal G. Soler- també valen la pena.
En Joan Brunet em recomana al seu bloc i jo també ho faig. Ell és un gran periodista de Sabadell de trajectòria llarga, variada i rica. Els seus articles sessuts i seballuts valen la pena.
En Leandre Busquet és una joia que sap molt de música i d'humanitat, i suposo que també de medicina, que vaig conèixer a Mali. És de Terrassa i el seu web convida ja des del nom.
