Tornar a la Setmana Santa de Cuenca ha estat interessant 15 anys després d'aquella primera descoberta amb la Núria i el Jofre. La ciutat -i la festa religioso-popular- continua tenint els seus encants però també un regust caspós que ajuda a entendre que això d'Espanya és una altra cosa. Les chuletillas, el morteruelo, el ajuarriero o els fregits venen de gust... però costa de trobar un lloc a on et serveixin només una amanida i una petxuga a la planxa. I els zarajos, redescoberts 15 anys després, són realment una menja poc excel·lent. El més destacat de la Setmana Santa va ser "la ausencia de incidentes" amb les turbas de la processó Camino del Calvario que surt a les 5.30 del matí; i ja és de destacar després de veure com centenars (milers?) de joves i adolescents feien temps per les places conquenques amb un botellón gegant que va durar tota la nit.
xcapdevila |
diumenge, 16 de març de 2008 | 21:07h
Ha passat una setmana i les anàlisis del resultat electoral del 9-M, tant les que fan els polítics participants com les dels opinadors mediàtics, comencen a donar claus en molts sentits. Caldrà esperar encara i veure si es concreten algunes esperances. Però jo que soc de mena optimista -al marge de que ho sigui o no el meu país- penso que tot plegat està sensiblement millor que abans; no només les perspectives dels que van guanyar sinó també per l'oportunitat que s'obre als que van perdre, si saben fer una lectura constructiva de la derrota. Del conjunt en podem sortir, també els catalans, menys emprenyats i menys ximplets (gràcies F.Marc) del que -diuen- estàvem fins ara.
El resultat de les eleccions generals espanyoles a Catalunya diu moltes coses. Però potser és bo que no les analitzem només en clau partidista, que han fet bé o malament els partits i els polítics, sinó en clau ciutadana: ¿què volen els electors catalans que de manera massiva i contundent han anat a dir-ho a les urnes?
I la conclusió primera és que volen una Catalunya optimista, tranquil·la, discreta, inserida en un projecte d'Espanya que se'l veu amable, dialogant i progressista, encara que a vegades ens enganyi una mica no complint les promeses dels mitings o ens deixi tirats durant mesos en una estació de rodalies.
Ja se sap que tot no pot ser. I amb aquests ja ens va bé, sobretot perquè els altres són molt pitjors i sembla que ens odien. I amb aquells altres, els petits, que algunes vegades ens han excitat i que són simpàtics i somniatruites, ... no anirem mai enlloc, per tant quan les coses van serioses apostem sobre segur.
xcapdevila |
divendres, 7 de març de 2008 | 00:16h
Al menys riuríem.
La tristor amb la que alguns anirem a votar diumenge està molt lluny, ja no de l'emoció de les primeres votacions a finals dels 70, sinó també de la convicció o les ganes de canvi amb que vàrem votar fa 4 anys, el 14 de març de 2004. El PP més franquista, el PP més centralista, el PP més mentider no podia reproduir-se amb un clon d'Aznar que es deia Mariano Rajoy i va passar el que semblava impossible, el que cap enquesta pronosticava: van guanyar els socialistes. Però sobretot guanyaven uns socialistes nous que parlaven de la España plural i que prometien respectar les decisions sobiranes del Parlament de Catalunya. Ens van treure de la guerra, han fet lleis socials avançades i progressistes,... però també ens han fallat, en temes que no són menors sinó que afecten, i molt, a la sensibilitat (i també a la butxaca) i per tant a la credibilitat. Només han passat 4 anys i sembla que el desencís ens vingui des de la transició.
Si es presentèssin els de Polònia tindria clar a qui votar. I a més votaria content, content i de bon humor.
El Palau s'ensorrava d'aplaudiments després de més de dues hores seguides de concert i tres bisos generosos. Si l'Ana Belén ja havia estat per a mi , i per a alguns més vellets que jo, un mite de sensualitat madura, ahir ens va renovar aquesta condició, desbordant bellesa i qualitat, amb una presència física extraordinària i una veu potent, en plena forma, que auguren encara una carrera llarga i brillant.
La Belén coronava la meva tripleta del Festival del Mil·leni, amb la Bayo y la Hendricks, i també un mes d'immersió cultural barcelonina, amb la que hem il·lustrat el retorn a la normalitat. No em puc queixar: Cinema: "No es país para viejos", per veure si el Bardem es mereixia l'Òscar; Musicals: "Cabaret", emocionant i inquietant; Teatre gran: "El Llibertí", fantàstic el Madaula encara que tingui el cul molt lleig; o de Sala Muntaner: "La Classe Neutra", la magnífica versió del Jordi Pons d'Arenys de l'Auca del Sr. Esteve, silenciada per la crítica malgrat la seva alta qualitat. I de colofó, aquest divendres, a veure "Mama mia" amb la meva mama.
El Palau de la Música està de Centenari i avui fa un dels tres concert de commemoració, amb dues de les futures grandioses veus de la música catalana, la Txell i la Júlia, cantant entre els coros juvenil i infantil de l'Orfeó Català. No us convido a anar-hi si no teniu entrada perquè trobar-ne una avui és impossible.
Però si no hi podem anar avui, el Festival del Mil·leni és una ocassió magnífica per anar al Palau a celebrar el Centenari. I, de passada, podrem admirar la rentada de cara, l'ampliació i les restauracions que, després d'alguns anys d'obres, han fet a un edifici tan preciós -i tan polèmic fa 100 anys- que admira als nostres amics quan venen de turistes i que els d'aquí sovint no apreciem pel costum i la familiaritat de tenir-lo a prop.
Aquest any, amb les entrades reservades fa més de 3 mesos abans de l'aventura americana, he anat a veure dues perles que per a mi no només han estat gairebé una descoberta sinó que han coronat encara més la magnificència d'un Palau centenari gairebé acabat d'estrenar. Veieu:http://www.palaumusica.org/
xcapdevila |
dimecres, 20 de febrer de 2008 | 01:55h
Confeso que no havia sentit mai parlar de Kosovo -o de Kosovë- abans de que un tal Milosevic intentés eliminar la població majoritària d'origen albanès d'aquesta província sèrbia, amb l' intent de genocidi més recent de la història europea. Aleshores els EEUU i l'OTAN van bombardejar Sèrbia i alguns varen pensar que encara hi havia "bombardejos justos" o "intervencionisme bèl·lic humanitari". Confeso també que aquests dies no he llegit massa articles, comentaris i anàlisis, més enllà dels titulars i alguns leads, del que està passant en el penúltim capítol de la desmembració d'aquella antiga Iugoslàvia de Tito, a la que alguns progres dels 70 atribuien envejables principis autogestionaris. No sé si hauria d'opinar amb tant poca informació però, com que el bloc és meu, opino.
xcapdevila |
dilluns, 18 de febrer de 2008 | 13:24h
Conèixer la Lalou ha estat una de les novetats agradables de la setmana. Compartir la setmana amb ella i amb la Françoise ha estat fantàstic i no tenia res de novetat, tot i que era la primera vegada que la Françoise feia estada a casa acompanyada. Conviure uns dies amb la Françoise, encara que sigui tant de tant en tant, té un caire de normalitat, de familiaritat, tan gran que sembla que ho fem molt més sovint.
"És que tens amics a tot el món", em dèia la mama dissabte quan la vaig anar a veure a Vilanova. "I que no n'és de bonic ! ?" Bonic i enriquidor. Segur que no només s'aprenen llengües i diversitats gastronòmico-culturals, també s'apren respecte i generositat.
xcapdevila |
divendres, 15 de febrer de 2008 | 10:10h
Em vaig proposar mantenir el bloc viu. I vull fer-ho al menys un cop per setmana (o més) i tant si hi ha fotos com no. El temps ha agafat una nova dimensió des de que he tornat, molt més semblant a la que ja tenia abans de marxar, al novembre.
Tot i amb això, la normalitat que intenta imposar-se la regulo a càmera lenta i intento evitar sobredosis accelerades. Quan es vol una cosa i la intentes amb convenciment el més probable és que surti. A vegades, el preu és no respondre amb celeritat trucades, mails o ganes de veure'ns. Sort que els meus amics i amigues, perquè em coneixen bé, ja ho saben entendre.
xcapdevila |
dilluns, 4 de febrer de 2008 | 14:58h
Fa poc mes de dos mesos que vaig posar en marxa aquest bloc. L'objectiu principal era que fos una eina de contacte (potser també de companyia) amb la meva gent quan em disposava a emprendre una aventura "en solitari" per alguns països d'Amèrica del Sud.
El bloc ha estat molt més que això. El bloc ha estat la descoberta d'ungran pont de comunicació i de relació que ha reforçat llaços amb gent propera, des de la paradoxa de la llunyania, i que ha obert horitzons nous.
Tot i que fa una setmana que el bloc no tenia novetats, les entrades (més moderadament) han continuat i avui ha saltat la visita número 10.000, una xifra tan rodona que crec que cal celebrar. Ja sé que no són 10.000 persones diferents i que al menys un 10 % deuen ser les pròpies entrades meves per renovar, per buscar-vos, per contestar-vos... i que unes altres tantes poden ser visites "accidentals" d'internautes despistats, però en tot cas són 10.000 clicades amigues, que han trobat aquí uns textos, unes imatges, unes reflexions i unes vivències que tenen ganes de ser compartides i que ofereixen sobretot bona entesa i amistat.
Això m'obliga a mantenir el bloc viu. Prometo fer-ho.
L'aventura americana s'ha acabat. Però per celebrar-ho hem organitzat un Carnaval a Vilanova i la Geltrú que sembla que és el més gran del món, el més lindo del món, l'inici i la fi del món. No només em queden paissatges i descobertes, que també. Em queda sobretot vivència i agraïment. Agraïment a la gent que m'ha acollit i de quina manera tan amorosa que acull aquesta gent! Agraïment especial al Lucas i a l'Anamaria amb qui ja comptava, però seguits d'una llista de noves coneixences tan llarga com sorprenent. Em quedo amb moltes ganes de retornar-lis la mateixa generositat a casa meva.
"Yo pisaré las calles nuevamente, de lo que fue Santiago ensangrentada y en una nueva plaza liberada me pararé a llorar por los ausentes".
Sentir Pablo Milanés cantant això a l'Estadio Nacional de la capital de Xile, que un dia va ser el més gran centre de tortura de Pinochet, no només humiteja els ulls sinó que ha estat per a mi el millor regal de comiat de la meva aventura americana. El recital i la conversa plagada de records i de vivències sobre el cop i la dictadura, i després sobre el franquisme, llatinoamèrica, Perú... que va seguir a casa de l'Anamaria, amb la Moira -que ha vingut a acomiadar-me- i l'Ani, una altra ex-companya del Ministerio de Cultura.
Calama era l'últim capítol de les vacances acatameñas. És una ciutat poc atractiva i força sòrdida, plena de miners de posat aspre i on pul·lulen gossos abandonats, indigents i algun borratxo. L'hotel Mirador, però és agradable, una casa senyorívola de principis del s XX. L'únic objectiu de l'estada és visitar la mina de coure de Chuquicamata, la més gran del món... però el tour està ple i no admeten més reserves. Condemnats a passat el dia passejant per un parc escarransit o visitan el mall, els altres atractius "turístics" de la ciutat.
La Valentina em pregunta si soc de Sardenya quan em veu la samarreta de les ovelletes que em van portar la Conxa i l'Enric; després m'explica que ella és de Calgary i que està amb una beca fent un projecte de final de carrera per rehabilitar com a centre cultural l'escola de Chuqui, el poble abandonat que és al costat de la mina, i que hi puja cada dia; acabem parlant de l'Alguer. Al cap d'una estona, l'Anamaria pregunta: i com hi puja?
Els geysers del Tatio són a 4.320 metres d'alçada i quan hi hem arribat estàvem a 1º sota zero. Eren les 6 del matí i havíem sortit de San Pedro dues hores abans; el camí d'arribada horrorós amb punxada de roda i marejada d'alguna turista inclosos. La boira era glassada, però al final el sol ha anat obrint-se pas. Jo estava mort de fred però finalment m'he decidit a ficar-me a la piscina d'aigua bullenta sorgida directament d'un dels geysers; no hi ha gaires ocasions de fer-ho, aquella al menys és la més alta del món.
I els banys d'impressió continuaran l'endemà a la laguna Cejas. Aquí no fa tan de fred però l'aigua és tan salada que mai t'enfonses... no cal anar a la Mar Morta.
San Pedro de Atacama és un poblet amable, de carrers polseguts que quan plou (i ara a l'estiu fot ruixats curts i molt localitzats de tant en tant) esdevenen un fangar, cases amb sostre de palla i parets de fang (adobe), que em recorden molt les construccions de Mali, i una plaça porticada amb un jardinet al mig presidida per l'església i el museu del Padre Paige, un belga que va ser el primer en investigar la cultura dels lickan antai (hombres atacameños); la principal atracció del museu eren unes mòmies pre-incaiques que fa un parell d'anys van ser retirades de l'exhibició perquè la comunitat acatameña va demanar respecte per als seus avant-passats.
Aquí parlo dels meus amics i les meves amigues. Amb ells compartim un club de fans reversible, és a dir ens admirem mutuament i ens estimem de gratis. Són el més valuós que tinc... alló que m'emportaria a una illa deserta... si hi capiguèssim !
Relat de dos mesos i un dia per Argentina, Perú i Xile en un viatge extraordinari que premiava simplement 50 anys de vida.
Va ser un viatge en solitari però ple no només d'aventura sinó sobretot de coneixences.
El meu amic Joan Vila, un periodista endreçat, rigorós, compromés i tossudot ha encetat un nou bloc on no només vol parlar de viatges familiars. Guaiteu-lo que val la pena.
És el web més complet del Món Casteller. I inclou uns blocs dels periodistes castellers on, molt de tant en tant, hi escric jo. Els altres -sobretot un tal G. Soler- també valen la pena.
En Joan Brunet em recomana al seu bloc i jo també ho faig. Ell és un gran periodista de Sabadell de trajectòria llarga, variada i rica. Els seus articles sessuts i seballuts valen la pena.
En Leandre Busquet és una joia que sap molt de música i d'humanitat, i suposo que també de medicina, que vaig conèixer a Mali. És de Terrassa i el seu web convida ja des del nom.
Els geysers del Tatio són a 4.320 metres d'alçada i quan hi hem arribat estàvem a 1º sota zero. Eren les 6 del matí i havíem sortit de San Pedro dues hores abans; el camí d'arribada horrorós amb punxada de roda i marejada d'alguna turista inclosos. La boira era glassada, però al final el sol ha anat obrint-se pas. Jo estava mort de fred però finalment m'he decidit a ficar-me a la piscina d'aigua bullenta sorgida directament d'un dels geysers; no hi ha gaires ocasions de fer-ho, aquella al menys és la més alta del món.
San Pedro de Atacama és un poblet amable, de carrers polseguts que quan plou (i ara a l'estiu fot ruixats curts i molt localitzats de tant en tant) esdevenen un fangar, cases amb sostre de palla i parets de fang (adobe), que em recorden molt les construccions de Mali, i una plaça porticada amb un jardinet al mig presidida per l'església i el museu del Padre Paige, un belga que va ser el primer en investigar la cultura dels lickan antai (hombres atacameños); la principal atracció del museu eren unes mòmies pre-incaiques que fa un parell d'anys van ser retirades de l'exhibició perquè la comunitat acatameña va demanar respecte per als seus avant-passats.
