Només era un quatre de vuit, però la plaça estava tan plena i vibrava amb tanta intensitat que molts ens hem cregut que allò era un Sant Fèlix. La jornada a Valparaiso ha estat la més impressionant de totes les que fins avui havien viscut els Castellers de Vilafranca a Xile. D'emocions i moments bons ja n'haviem passat uns quants però aquesta tarda, a més, hi havien milers de persones aplaudint els castells i moltíssimes d'elles acostant-se a les pinyes i participant en la construcció, entre divertides i encuriosides, contaminades de l'ambient solidari i participatiu que viuen els Castellers de Vilafranca i els seus deixebles xilens als quals cada dia que passa els brillen més els ulls d'il·lusió.
"Hi haurà un abans i un després d'aquest viatge, en el món casteller" , comentaven alguns vilafranquins. Jo també hi estic d'acord.
Avui hem estat a casa de l'Edgar, l'anxaneta del Casteller de Lo Prado, un nen de 10 anys que en fa dos que fa castells i des d'aleshores ha millorat les notes de l'escola. Diu que quan sigui gran vol ser cap de colla, però abans quan ja no pugui pujar d'ancheneta vol ser dosus; també diu que li agradaria actuar amb els Castellers de Vilafranca perquè ha vist que la seva canalla és endreçada, creu i són más regios; a la colla de Lo Prado -diu- tothom riu i no s'ho prenen massa seriosament. També m'ha dit que vol ser investigador en una universitat de l'estranger. L'Edgar serà el protagonista del reportatge, avui a casa seva m'ha convençut del tot.
Venien reventats. Van sortir ahir a migdia de la Secuita amb l'AVE i han arribat a les 10 daquest dilluns a l'aeroport de Santiago, deixant-ne quatre a Madrid perquè no sabien on havien perdut els passaports. Però ningú ho hagués dit a quarts de 10 d'aquesta nit, quan els 149 (bé, tots no) Castellers de Vilafranca ballaven el "Paquito Chocolatero" al Pavelló d'Esports de Lo Prado després d'una actuació conjunta amb el casteller (la colla) local i la de Cerro Navia sota un sol de justícia i després d'entrar en directe a l'informatiu de més audiència del Canal 13 de la Televisió de la Universidad Católica.
Avui dilluns arriben a Xile els Castellers de Vilafranca per fer la gira més important i insòlita dels 200 anys d'història de la castellística.
I estic content de ser a Santiago per ser testimoni d'aquest esdeveniment i per ser-ne un testimoni comunicatiu. Castells i periodisme tornen a coincidir a la meva mà en un repte nou i interessant, 35 anys després d'aquella "Aleta" de Ràdio Penedès o de les primeres cròniques bordegasses al Diari de Vilanova.
Xile és un país molt polititzat. Tothom parla de política, està amb els uns o amb els altres, mira els informatius i opina. La Michelle Bachelet és just a meitat de mandat i acaba de fer un canvi de ministres; l'opinió generalitzada és que el govern de la Concertación ha tingut molts problemes (diuen que és molt més fluix que l'últim de Lagos) en la primera part i ara tothom fa simils futbolístics dient que "el segundo tiempo" serà definitiu per guanyar o no el partit.
Xile, o potser és només Santiago, que no és poc. Una de les grans crisis guvernamentals la va provocar el "Transantiago", la modernització amb unificació tarifària de la xarxa de busos i metro de la capital... més o menys com la crisi de l'AVE i les rodalies catalanes.
"Aquest és el país més europeu de Llatinoamèrica i això fa que també sigui el més aborrit, ep! però són diferents eh? i costa adaptar-se" M'ho deia l'Edgar, el català que regenta amb una colla d'amics també catalans (algun del sud) el cafè "De La Ostia" (diu que hi posarà l'accent i l'asterisc un dia d'aquests) al barri (municipalidad) de Providencia de Santiago. Aquí, quan hi ha partit del Barça -com avui, Copa del Rei contra el Sevilla- s'hi apleguen uns quants aficionats, la majoria de la Penya Barcelonista del Centre Català que té la seu al mateix barri. Allà m'he trobat en Jordi Castellà, un net de catalans que manté l'idioma de manera impecable i que va descobrir-me per mitjà d'aquest bloc.
Quan et parlen del Perú, et venen al cap algunes imatges tòpiques: el Machu Picchu, els peruans baixets i morenos tocant "El Condor Passa" a la Plaça de Catalunya, un país on manava el Fujimori o la chacha peruana. Al Perú hi ha "cholos" que fan de criada i majordom (també a casa seva i que somnien en imitar el parent que tenen a Barcelona), "El Condor Passa" (que no és del Simon & Garfunkel, sinó un himne popular) el toca la banda militar que amenitza el canvi de guàrdia del Palau on viu Alan Garcia i on va viure el president Toledo al que tothom valora ara com a molt bo, al Fujimori l'estan jutjant i ha estat el "mono" més cremat en les fogueres catártiques de la nit de Cap d'Any, i el Machu Picchu va ser la culminació d'una civilització -la inca- que va durar poc més de 100 anys i l'hem deixat per a la propera. Però al Perú he descobert més coses: una història mil·lenària, més enllà dels 500 anys d'espanyolització, una riquesa cultural tan àmplia que se'ls hi escapa de les mans, un sentiment de pertinença gran a vegades xovinista, i una burgesia intel·lectual i i compromesa -potser no tota és així- descendent dels terratinents blancs però plena de mestizatge que treballa per recuperar, per mantenir i per millorar el seu Perú, al qual encara li falta molt i molt.
Cuesta de imaginarse a Hector negociando estrategias económicas en Bruselas o a Teresina convenciendo al ministro de Cultura para una nueva colección de cuentos infantiles sobre la papa y el choclo... cuesta imaginarlos mientras bailaban la música negra-limeña que un magnífico conjunto interpretaba en vivo en "Don Porfirio", un delicioso tugurio del barrio de Barranco, al que los turistas no llegan si no es de la mano de unos amfitriones tan estupendos, como nuestros amigos de Lima.
"En España hay muchos peruanos trabajando y valoran mucho a los choferes, porque manejar en Lima le hace a uno un chofer a prueba de bombas". El comentario del taxista pone letra a una música de cláxones, frenazos, cruces en rojo y conducción diabólica, donde sorprende que no haya choques continuos o peatones atropellados en cada esquina; suerte que la temeridad resulta barata: unos 10 soles -2,5 €- por recorridos de más de media hora aunque algunos coches se "calen" en cada esquina. Y se hacen imprescindibles para ir de punta a punta de una ciudad inmensa y desordenada, donde orientarse es como imposible.
El clima de Nasca es tropical, de eterno verano, con una humedad que no llega al 2 %, aunque por la noche refresca. Está en el desierto, como Lima, como los 450 km de carrtera que recorrimos para llegar, un desierto duro, terroso, polvoriento, con pequeños cerros de roca negra y puntiaguda como pizarra, con zonas de dunas "africanas", entre las que destaca el Cerro Blanco con 2.080 metros, la más alta (o la segunda, segun las fuentes) del mundo, con surcos de rios pedregosos que ven el agua (o no) sólo unos día al año, con oasis frondosos y balnearios playeros, como Paracas o Ica. Antes en el camino, también existia Pisco (la ciudad donde embarcaban el famoo licor que le cambió su antiguo nombre de San Clemente de Macera); el terremoto del 15 de agosto casi la borró del mapa; ahora sólo quedan escombros y carpas con gente que espera la subvención del gobierno para reconstruir; el bus que va a Lima -donde también tembló la tierra y mucho- ya no para en Pisco, porque "no hay nada". La Nasca (ante se ecribía con "z") viene de la palabra quetchua Nanai que significa algo así como "desolación" o "atormentado". Pero no parece el lugar más desolado ni su gente atormentada; nada que ver con los barrios extremos de Lima o los poblados del camino con miles de construcciones precarias y pobres -asentamientos, ocupaciones- que surgen, se agrupan, crecen y se abandonan, en medio de la nada.
Des del mig del desert, a Nasca, al sud de Lima, al Peru quan son quarts de 6 de la tarda i prop de les 12 de la nit a casa meva, a Catalunya.
Un desig de que tot el 2008 sigui tan feliç com ho son aquests dies, no nomes per a mi, sino tambe per a tota la gent que estimo i, especialment, per a tots vosaltres.
I un profund sentiment d agraiment a tots els que des de l altra banda del mon m-esteu enviant missatges, sms, comentaris, o simplement penseu en mi en aquesta nit de bons proposits. Jo tambe penso en vosaltres.
(La foto és al peu del Cerro Blanco ·la duna més gran del món· amb els amics de Nasca després d'invocar als apus, en una cerimònia dels nascas, els precursors dels inques en aquesta zona presidida per la chachachiq Olivia, que hem fet cap a les 6 de la tarda, justament quan a Catalunya eren les 12 de la nit)
En el coche, un mercedes amplio y cómodo, conducía Hèctor, que es peruano pero también medio belga y tiene casa en Nicaragua, de copiloto Moira que es de Chile pero medio venezolana, detrás Anamaría que es chilena pero medio alemana, Faxina que es brasileiro pero medio de Ecuador y Xavier que es catalán y -aunque le pese- medio español. Llevabamos unas 6 horas de viaje y más de 400 km de desierto polvoriento desde Lima y aún faltaban 50 para llegar a Nasca. Y el policía muy amable dice: "todo bien?" "que, viajando con la familia no?". Y Héctor responde: "pues si señor". Pues vaya familia mas internacional! Si el policia llega a pedirnos los pasaportes, pasamos el Año Nuevo en la carcel, sobretodo uno que se habia dejado el pasaporte, la plata, la camara, la mochila ... y su famosa libreta de apuntes, en Lima.
NOTA DEL VIATGER: Avui en homenatge als meus amics peruans, xilens, brasilers, chilotas, argentins, mexicans, anglesos, alemanys,... que m-he trobat en aquesta aventura, escric l¨ultima cronica de l any en castella.
Perú i Xile es barallen per aclarir qui es va inventar el pisco. Es barallen també per moltes altres coses derivades de la Guerra del Pacífic que va canviar les fronteres (també les de Bolívia), o per les aigües jurisdiccionals que ara han arribat al Tribunal Internacional de La Haia.
Però aquestes baralles no es noten a casa de la Charo i el Gonzalo, els amics de l'Anamaria que ens van acollir ahir amb el pisco-sour (piscosawer) més bo que mai havia provat i amb la Chabuca Granda de música de fons. I la festa va seguir amb exquisiteses culinàries peruanes: vieires gratinades, xoclo, camote, yuca, guacanole de palta (aguacate), serviche de perico (peix adovat), pollastre al aji, arrós al curri... i converses divertides amb els amics i parents que va acabar a les 2 de la matinada (les 4 hora xilena, les 8 del matí hora catalana).
"Tengo fe en Chile y su destino", ho va dir Salvador Allende el dia 11 de setembre de 1973 abans de morir, mentre el general Pinochet bombardejava el palau de La Moneda. Avui davant d'aquest palau hi ha una estàtua d'Allende amb aquesta frase. I, també, al número 80 del carrer Morandé hi ha la porta lateral de l'edifici des d'on el primer president socialista elegit democràticament al món intentava resistir l'atac; aquesta porta va ser tapiada per Pinochet i reoberta fa molt poc, al 2003, en un acte al qual hi va assistir Pasqual Maragall.
He passat per la Moneda aquesta tarda per recordar Allende i veure si de passada em trobava la Michelle Bachelet i li explicava que estic preparant un reportatge sobre els magnífics castellers xilens que -per cert- ella ja ha vist dues vegades.
A vigílies de Nadal, a l'Estadio Nacional en una festa solidària davant de 70.000 persones i presidida per la presidenta, van actuar les dues colles xilenes, els Castellers de lo Prado (la vella) que ja fa un any que funcionen, i els de Cerro Navia (els joves) que acaben de constituir-se. Si voleu veure el vídeo de l'actuació, com que no tenen "Quarts de Nou" l'han penjat al Youtube; l'adreça és: http://www.youtube.com/watch?v=vP7j8S2ZxyQ
I jo me'n vaig assabentar perquè la notícia va sortir a Vilaweb! Per cert que comentava d'una gira dels Castellers de lo Prado a partir del dia 14 de gener... i no deia que també hi seran els Castellers de Vilafranca!
Aquí parlo dels meus amics i les meves amigues. Amb ells compartim un club de fans reversible, és a dir ens admirem mutuament i ens estimem de gratis. Són el més valuós que tinc... alló que m'emportaria a una illa deserta... si hi capiguèssim !
Relat de dos mesos i un dia per Argentina, Perú i Xile en un viatge extraordinari que premiava simplement 50 anys de vida.
Va ser un viatge en solitari però ple no només d'aventura sinó sobretot de coneixences.
El meu amic Joan Vila, un periodista endreçat, rigorós, compromés i tossudot ha encetat un nou bloc on no només vol parlar de viatges familiars. Guaiteu-lo que val la pena.
És el web més complet del Món Casteller. I inclou uns blocs dels periodistes castellers on, molt de tant en tant, hi escric jo. Els altres -sobretot un tal G. Soler- també valen la pena.
En Joan Brunet em recomana al seu bloc i jo també ho faig. Ell és un gran periodista de Sabadell de trajectòria llarga, variada i rica. Els seus articles sessuts i seballuts valen la pena.
En Leandre Busquet és una joia que sap molt de música i d'humanitat, i suposo que també de medicina, que vaig conèixer a Mali. És de Terrassa i el seu web convida ja des del nom.
Només era un quatre de vuit, però la plaça estava tan plena i vibrava amb tanta intensitat que molts ens hem cregut que allò era un Sant Fèlix. La jornada a Valparaiso ha estat la més impressionant de totes les que fins avui havien viscut els Castellers de Vilafranca a Xile. D'emocions i moments bons ja n'haviem passat uns quants però aquesta tarda, a més, hi havien milers de persones aplaudint els castells i moltíssimes d'elles acostant-se a les pinyes i participant en la construcció, entre divertides i encuriosides, contaminades de l'ambient solidari i participatiu que viuen els Castellers de Vilafranca i els seus deixebles xilens als quals cada dia que passa els brillen més els ulls d'il·lusió.
Avui dilluns arriben a Xile els Castellers de Vilafranca per fer la gira més important i insòlita dels 200 anys d'història de la castellística.
Xile és un país molt polititzat. Tothom parla de política, està amb els uns o amb els altres, mira els informatius i opina. La Michelle Bachelet és just a meitat de mandat i acaba de fer un canvi de ministres; l'opinió generalitzada és que el govern de la Concertación ha tingut molts problemes (diuen que és molt més fluix que l'últim de Lagos) en la primera part i ara tothom fa simils futbolístics dient que "el segundo tiempo" serà definitiu per guanyar o no el partit.
"Aquest és el país més europeu de Llatinoamèrica i això fa que també sigui el més aborrit, ep! però són diferents eh? i costa adaptar-se" M'ho deia l'Edgar, el català que regenta amb una colla d'amics també catalans (algun del sud) el cafè "De La Ostia" (diu que hi posarà l'accent i l'asterisc un dia d'aquests) al barri (municipalidad) de Providencia de Santiago. Aquí, quan hi ha partit del Barça -com avui, Copa del Rei contra el Sevilla- s'hi apleguen uns quants aficionats, la majoria de la Penya Barcelonista del Centre Català que té la seu al mateix barri. Allà m'he trobat en Jordi Castellà, un net de catalans que manté l'idioma de manera impecable i que va descobrir-me per mitjà d'aquest bloc.
En el coche, un mercedes amplio y cómodo, conducía Hèctor, que es peruano pero también medio belga y tiene casa en Nicaragua, de copiloto Moira que es de Chile pero medio venezolana, detrás Anamaría que es chilena pero medio alemana, Faxina que es brasileiro pero medio de Ecuador y Xavier que es catalán y -aunque le pese- medio español. Llevabamos unas 6 horas de viaje y más de 400 km de desierto polvoriento desde Lima y aún faltaban 50 para llegar a Nasca. Y el policía muy amable dice: "todo bien?" "que, viajando con la familia no?". Y Héctor responde: "pues si señor". Pues vaya familia mas internacional! Si el policia llega a pedirnos los pasaportes, pasamos el Año Nuevo en la carcel, sobretodo uno que se habia dejado el pasaporte, la plata, la camara, la mochila ... y su famosa libreta de apuntes, en Lima.
"Tengo fe en Chile y su destino", ho va dir Salvador Allende el dia 11 de setembre de 1973 abans de morir, mentre el general Pinochet bombardejava el palau de La Moneda. Avui davant d'aquest palau hi ha una estàtua d'Allende amb aquesta frase. I, també, al número 80 del carrer Morandé hi ha la porta lateral de l'edifici des d'on el primer president socialista elegit democràticament al món intentava resistir l'atac; aquesta porta va ser tapiada per Pinochet i reoberta fa molt poc, al 2003, en un acte al qual hi va assistir Pasqual Maragall.
