Que els Reis us portin moltes coses.
Us ho desitja un patge que aquest any no ve d'Orient, sinó que esta mooooolt a Occident.
NOTA DEL VIATGER: Gràcies Marina , gràcies Esteve per aquesta divertida sorpresa de Nadal.
|
Que els Reis us portin moltes coses. Us ho desitja un patge que aquest any no ve d'Orient, sinó que esta mooooolt a Occident. NOTA DEL VIATGER: Gràcies Marina , gràcies Esteve per aquesta divertida sorpresa de Nadal. 
 "En España hay muchos peruanos trabajando y valoran mucho a los choferes, porque manejar en Lima le hace a uno un chofer a prueba de bombas". El comentario del taxista pone letra a una música de cláxones, frenazos, cruces en rojo y conducción diabólica, donde sorprende que no haya choques continuos o peatones atropellados en cada esquina; suerte que la temeridad resulta barata: unos 10 soles -2,5 €- por recorridos de más de media hora aunque algunos coches se "calen" en cada esquina. Y se hacen imprescindibles para ir de punta a punta de una ciudad inmensa y desordenada, donde orientarse es como imposible.  El clima de Nasca es tropical, de eterno verano, con una humedad que no llega al 2 %, aunque por la noche refresca. Está en el desierto, como Lima, como los 450 km de carrtera que recorrimos para llegar, un desierto duro, terroso, polvoriento, con pequeños cerros de roca negra y puntiaguda como pizarra, con zonas de dunas "africanas", entre las que destaca el Cerro Blanco con 2.080 metros, la más alta (o la segunda, segun las fuentes) del mundo, con surcos de rios pedregosos que ven el agua (o no) sólo unos día al año, con oasis frondosos y balnearios playeros, como Paracas o Ica. Antes en el camino, también existia Pisco (la ciudad donde embarcaban el famoo licor que le cambió su antiguo nombre de San Clemente de Macera); el terremoto del 15 de agosto casi la borró del mapa; ahora sólo quedan escombros y carpas con gente que espera la subvención del gobierno para reconstruir; el bus que va a Lima -donde también tembló la tierra y mucho- ya no para en Pisco, porque "no hay nada". La Nasca (ante se ecribía con "z") viene de la palabra quetchua Nanai que significa algo así como "desolación" o "atormentado". Pero no parece el lugar más desolado ni su gente atormentada; nada que ver con los barrios extremos de Lima o los poblados del camino con miles de construcciones precarias y pobres -asentamientos, ocupaciones- que surgen, se agrupan, crecen y se abandonan, en medio de la nada.  Des del mig del desert, a Nasca, al sud de Lima, al Peru quan son quarts de 6 de la tarda i prop de les 12 de la nit a casa meva, a Catalunya. Un desig de que tot el 2008 sigui tan feliç com ho son aquests dies, no nomes per a mi, sino tambe per a tota la gent que estimo i, especialment, per a tots vosaltres. I un profund sentiment d agraiment a tots els que des de l altra banda del mon m-esteu enviant missatges, sms, comentaris, o simplement penseu en mi en aquesta nit de bons proposits. Jo tambe penso en vosaltres. (La foto és al peu del Cerro Blanco ·la duna més gran del món· amb els amics de Nasca després d'invocar als apus, en una cerimònia dels nascas, els precursors dels inques en aquesta zona presidida per la chachachiq Olivia, que hem fet cap a les 6 de la tarda, justament quan a Catalunya eren les 12 de la nit)  En el coche, un mercedes amplio y cómodo, conducía Hèctor, que es peruano pero también medio belga y tiene casa en Nicaragua, de copiloto Moira que es de Chile pero medio venezolana, detrás Anamaría que es chilena pero medio alemana, Faxina que es brasileiro pero medio de Ecuador y Xavier que es catalán y -aunque le pese- medio español. Llevabamos unas 6 horas de viaje y más de 400 km de desierto polvoriento desde Lima y aún faltaban 50 para llegar a Nasca. Y el policía muy amable dice: "todo bien?" "que, viajando con la familia no?". Y Héctor responde: "pues si señor". Pues vaya familia mas internacional! Si el policia llega a pedirnos los pasaportes, pasamos el Año Nuevo en la carcel, sobretodo uno que se habia dejado el pasaporte, la plata, la camara, la mochila ... y su famosa libreta de apuntes, en Lima.NOTA DEL VIATGER: Avui en homenatge als meus amics peruans, xilens, brasilers, chilotas, argentins, mexicans, anglesos, alemanys,... que m-he trobat en aquesta aventura, escric l¨ultima cronica de l any en castella.  Perú i Xile es barallen per aclarir qui es va inventar el pisco. Es barallen també per moltes altres coses derivades de la Guerra del Pacífic que va canviar les fronteres (també les de Bolívia), o per les aigües jurisdiccionals que ara han arribat al Tribunal Internacional de La Haia. Però aquestes baralles no es noten a casa de la Charo i el Gonzalo, els amics de l'Anamaria que ens van acollir ahir amb el pisco-sour (piscosawer) més bo que mai havia provat i amb la Chabuca Granda de música de fons. I la festa va seguir amb exquisiteses culinàries peruanes: vieires gratinades, xoclo, camote, yuca, guacanole de palta (aguacate), serviche de perico (peix adovat), pollastre al aji, arrós al curri... i converses divertides amb els amics i parents que va acabar a les 2 de la matinada (les 4 hora xilena, les 8 del matí hora catalana).  "Tengo fe en Chile y su destino", ho va dir Salvador Allende el dia 11 de setembre de 1973 abans de morir, mentre el general Pinochet bombardejava el palau de La Moneda. Avui davant d'aquest palau hi ha una estàtua d'Allende amb aquesta frase. I, també, al número 80 del carrer Morandé hi ha la porta lateral de l'edifici des d'on el primer president socialista elegit democràticament al món intentava resistir l'atac; aquesta porta va ser tapiada per Pinochet i reoberta fa molt poc, al 2003, en un acte al qual hi va assistir Pasqual Maragall.He passat per la Moneda aquesta tarda per recordar Allende i veure si de passada em trobava la Michelle Bachelet i li explicava que estic preparant un reportatge sobre els magnífics castellers xilens que -per cert- ella ja ha vist dues vegades. A vigílies de Nadal, a l'Estadio Nacional en una festa solidària davant de 70.000 persones i presidida per la presidenta, van actuar les dues colles xilenes, els Castellers de lo Prado (la vella) que ja fa un any que funcionen, i els de Cerro Navia (els joves) que acaben de constituir-se. Si voleu veure el vídeo de l'actuació, com que no tenen "Quarts de Nou" l'han penjat al Youtube; l'adreça és: http://www.youtube.com/watch?v=vP7j8S2ZxyQ I jo me'n vaig assabentar perquè la notícia va sortir a Vilaweb! Per cert que comentava d'una gira dels Castellers de lo Prado a partir del dia 14 de gener... i no deia que també hi seran els Castellers de Vilafranca!  M'ha agradat acompanyar a la mama doña Juana a la missa del Gall, a l'església restaurada de Tenaún, una de les més maques de l'illa, Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO. L'han fet a 2/4 del 9 i he estat l'únic de la família que hi ha anat. Poca gent, majoritàriament dones i canalla i un parell d'homes prop de la porta per sortir fora de tant en tant. El cor de nenes que canta ho fa francament malament, tant les cançons de missa, com les nadales que van de "Pero mira como beben..." al "Tamborilero" del Raphael. El més emotiu de la missa, el moment de donar-se la pau... tothom l'ha donat a tothom, petons encaixades i abraçades, en un batiburrillo divertit però entranyable. Petons a les dones i abraçades en mig de dues encaixades als homes, ens hem repartit també a casa i en família, al punt de les 12 de la nit, desitjant-nos "Feliz Navidad y que le vaya muy bien" , tothom amb tothom com a Catalunya fem a les 12 del dia de Cap d'Any. Després alguns regals de parte del "Viejito Pascuero" i vinga sidra, cola de mono, pisco sawer, rom...(NOTA DEL VIATGER: Ja he penjat fotos, no us les perdeu!!)  Impossible de recollir totes les sensacions que m'ha transmés Chiloé, aquesta "isla grande" plena de llegendes on -diuen- es va aturar el temps, que és davant de Puerto Montt i a on comença el Sud xilè. Al marge d'origens, de primers pobladors, d'espanyols conqueridors... els chilotas són un món a part, un món especial i entranyable. Han estat un gran regal de Nadal. Ho resumiré amb una cançó -que em van cantar el Miguel i la Elisabeth a Tenaun- i amb un recull d'apunts desendreçats que vaig anar escrivint a la llibreta.  A l'altra punta de la Terra i encara que faci calor avui també és Nadal. I és un dia per pensar en la gent que s'estima i desitjar-els hi totes les coses bones del món, que n'hi ha moltes. El pessebre és com els nostres però Jesus, Maria i Josep tenen faccions dels pobladors avorígens (que no indígenes) mapuches. Les bèsties són les pròpies del país: cèrvols, guamacos, jabalís, cordero patagònico, puma, huemules, pudus, ternera argentina... La samarreta amb ovelletes és d'homenatge als Pastorets, encara que es facin a Sant Pere de Ribes.  Si en algun moment he pensat que del recull d'aquest bloc, d'aquesta bitàcora que vaig escribint, potser en podria sortir un llibre, del que he viscut avui en podria fer un culebrot. Només l'escena del pas de la duana argentina ja dona per a molts capítols. El control es diu Mamuil Malal i és al peu mateix del volcà Lanín, més majestuós encara des de la vessant nord, la contrària de la que ahir vem veure des del llac Huechulafquen. El pas de muntanya es diu Paso Troman i va a parar a Pucón una de les ciutats més turístiques dels Andes xilens que és sota del volcà Villarrica, aquest en ple moviment (última erupció als anys 70) i que va treient fum des de la punta nevada d'un con impressionant. NOTA DEL VIATGER: Com que a Chiloé no crec que hi hagi internet us avanço la postaleta de Nadal i ja ens retrobarem d'aquí uns dies  Acomiadar l'Argentina pels Andes ha estat una bona idea. Per aquí va entrar San Martín el Libertador i per aquí sortiré jo demà. A més a San Martín de los Andes hi he trobat moltes connotacions familiars i això deu voler dir alguna cosa. La van fundar el 4 de febrer de 1898, exactament el mateix dia però 86 anys abans de que nasqués el Jofre; hi he arribat el 20 de desembre, el dia del 28 aniversari de la Maria, i avui el catamarà que m'ha portat als peus del volcà Lanin es diu com el tiet Josep de Súria.Potser sí que m'hi hauria de quedar més dies aquí als Andes.  En Ramon Floris em va dir que Bariloche era molt pijo (clar, ell és d'Arenys). I tots els argentins que he conegut m'han insistit que no m'ho podia perdre. Per això ho vaig canviar pels fiords del sud de Xile i vaig fer cap aquí per entrar al país veí per la Región de los Lagos. Pijo... sí, perquè és una estació d'esquí (la més important de Sudamèrica) i el gran centre de vacances dels porteños rics; està ple d'hotels, restaurants, "confiterias" (bars) i botigues de roba, però també està ple de manades d'adolescents de viatge de final de curs que es tiren boles a les quatre congestes de neu que queden a les pistes o fan barrila pels carrer. Tot amb un cert aire decadent, mantenint aquest loock anys 70, que fa les coses una mica "truchas"però a l'hora entranyables. És al primer lloc on he arribat sense tenir hotel concertat ni excursions ni res... però tot ha estat fàcil; l'hotel és una mica cutre però el més barato fins ara, tot i que ahir a la nit una mica més i em deixen al carrer perquè el conserge devia estar clapant. La gent del lloc -que són tan xulos com a Bs As- diu que aquest és "el lugar más lindo del mundo" El Fitz Roy tiene 3.405 metros y es uno de los cerros más imponentes de los Andes y del Parque Nacional de los Glaciares. No llegamos a la cima, pero caminamos más de 9 horas para aproximarnos a la base de su espectacular glaciar, hasta la laguna de Los Tres. La ascensión fue dura pero muy divertida sobretodo por la compañía; Adam és un británico del norte de Inglaterra que rompe con los tópicos del inglés antipático y en cambio sí que cultiva el mejor de los humores ingleses (será porque nacio en Gibraltar), Paty es una mejicana charlatana y vivaracha de Santa Cruz que quiere ser (o no !) periodista y está en Bs As de intercambio estudiantil; cuando la encontramos no se creía que alguien la animaría a subir hasta los pies del Fitz Roy. Niko es un aleman medio griego que habla un español envidiable i que se pasea por sudamericana durante unos... seis meses (toma ya!); le acompaña Jan otro alemán de Munic que no habla mucho argentino pero se rie de todo; ellos no subieron al Fitz con nosotros pero compartimos bifes i cervezas. A la hora de cenar se añadieron una pareja de holandesa e indonesio. Y tomamos unas empanadas en la confitería "La Senyera", un garito de un catalán que tiene una foto de la primera torre de nou amb folre i manilles de los Minyons de Terrassa. Si esto es la globalización, me apunto a ella para siempre. |
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaçosBLOCS D'AMICS
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
