Deia Auden que “Llegir és traduir, perquè les experiències de dues persones sempre són diferents. Un mal lector és com un mal traductor: interpreta literalment quan hauria de parafrasejar i parafraseja quan hauria d’interpretar literalment. En aprendre a llegir bé, l’erudició, tot i que és valuosa, és menys important que l’instint; hi ha grans erudits que han estat traductors dolents.”
La idea principal d’aquest text: “Llegir és traduir.” és força encertada. Hi podem veure també un dels motius pels quals esdevé tan útil la pràctica de la traducció per a un autor. No oblidem que un autor ha de ser en primer terme un gran lector i que, sense aquesta qualitat, més aviat surten escriptors mediocres.
Com a lector, hi ha un tipus de textos que m’agrada especialment, aquells en què els escriptors desgranen i analitzen la pròpia escriptura: els costums, els procediments, l’entorn… Potser per això em descobreixo sovint posant en català textos que m’ajuden a entendre els autors de la meva preferència, a més d’ajudar-me també a entendre’m a mi mateix.
D’aquestes traduccions caseres, sense més pretensió que l’apropament als seus sentits secrets, n’he fetes algunes al llarg del temps. Potser “El violinista celest” és un bon lloc per a compartir-les amb els lectors i aniré publicant algunes que m’interessen especialment.
Per obrir boca podem començar amb el discurs pronunciat per Albert Camus quan va rebre el Premi Nobel de Literatura a Estocolm, el 1958.
LA MISSIÓ DE L’ESCRIPTOR
Albert Camus
En rebre la distinció amb què la vostra lliure acadèmia ha volgut honrar-me, la meva gratitud és encara més profunda quan mesuro fins a quin punt aquesta recompensa excedeix els meus mèrits personals.
Tota persona, i amb major motiu tot artista, desitja que es reconegui allò que és o allò que vol ser. Jo també ho desitjo. Però en conèixer la vostra decisió em va ser impossible no comparar el seu abast amb el que realment sóc. Com un home encara jove, només ric en dubtes, amb una obra en procés de desenvolupament, habituat a viure en la solitud del treball o en el retir de l’amistat, podria rebre, sense certa mena de pànic, un guardó que li col·loca de sobte, i a més a més sol, a plena llum? Amb quin estat d'ànim podria rebre aquest honor mentre, arreu, altres escriptors, alguns entre els més grans, són reduïts al silenci i quan, alhora, la seva terra natal coneix incessants dissorts? (Hi ha més...)
