Et convidem a la presentació del llibre

Els secrets de la reina

Los secretos de la reina,

                     de X. R. Trigo

en les seves edicions catalana i castellana.

Tindrà lloc avui dimecres 19 de novembre a les 19:00 h.

Secció Llibreria FNAC Triangle

Plaça Catalunya (Barcelona)

A càrrec de David Castillo.

Més informació als tarjetons adjunts 1 i 2.

Columna Edicions i Edicions El Andén.

Bona nit als lectors del Violinista Celest. Vaig prometre que avui tindria lloc el sorteig de cinc exemplars de la meva última novel·la. I així ho he fet. No us explicaré el mètode perquè ha estat d’allò més casolà, però també tan legal com qualsevol altre.
Els afortunats que rebran un llibre dedicat a casa seva són... 

Esther Gràcia Astals, de Salamanca.

Mònica D. Varela. 

Josep Perucho, d’Elx.

Mina Nabona Jassans, de Barcelona. 

Xavier Nerín, de Vilassar de Mar.

El següent pas és que, si no ho han fet ja, els guanyadors es posin en contacte amb el Violinista per proporcionar-li una adreça. 

Només podien guanyar cinc, però agraeixo molt la participació de les dotzenes d’amics i amigues que s’han interessat. Aquest novembre veurà la llum l’edició castellana i, potser, tornarem a repetir la fórmula o alguna altra semblant.

Una abraçada a tots/totes.

Avui m’ha arribat via e-mail la notícia d’un nou llibre sobre l’aplec de catalans, mallorquins i valencians a Poblet, Santes Creus, Valls i Tarragona durant el 1882. L’aparició de La Renaixença i la Ruta del Cister, de Rafael Roca Ricart, és una bona notícia que s’aprofundeixi en el paper que van tenir els intel·lectuals de finals de segle en la recuperació del romànic i del gòtic catalans. Però també es tracta d’un bon complement per alguns aspectes de la meva darrera novel·la, Els secrets de la reina, tant és així que m’hauria agradat comptar amb ell a l’hora de documentar-me per a la seva escriptura.

Per si algú està interessat a aprofundir en aquests aspectes, us deixo el resum que ha proporcionat l’editorial...

“El volum La Renaixença i la Ruta del Cister analitza i reprodueix les múltiples cròniques periodístiques i composicions líriques que generà la visita que, del 17 al 21 maig de 1882 i per iniciativa de Teodor Llorente, realitzaren una trentena d’intel·lectuals catalans, valencians i balears als monestirs cistercencs de Poblet i Santes Creus i a les ciutats de Valls i Tarragona. Una excursió històrica que, atesa la transcendència i significació social que assolí, marcà un punt d’inflexió en les relacions de germanor cultural i patriòtica que durant el període de la Renaixença practicaren els escriptors i artistes de tots tres territoris, i que cal situar a la gènesi dels respectius processos de valoració i recuperació que experimentaren dos dels conjunts monacals més importants de l’antiga Corona d’Aragó.”

______________________________

Rafael Roca Ricart, La Renaixença i la Ruta del Cister,
Valls, Cossetània Edicions, 2008, 144 pàgs.

El poeta i narrador Jordi Pàmias serà l'encarregat de presentar a Lleida la novel·la "Els secrets de la reina" dins dels actes de promoció que es duen a terme per tota Catalunya.

Sé que El violinista celest té lectors en aquesta ciutat i m'agradaria saludar-los en persona si accepten aquesta proposta.

La presentació tindrà lloc a la llibreria Abacus de Lleida demà dijous, dia 2 d'octubre, a les 19'30 hores.

(A la fotografia, Jordi Pàmias, presentador i conductor de l'acte)

__________________________

També vull recordar als lectors del Violinista que fins el dia 1 de novembre continuarà vigent el concurs en el qual es sortegen 5 exemplars d'aquesta novel·la. Les bases les podeu trobar en un post anterior.

Cap de setmana a Girona, la qual cosa significa un retrobament doble, amb els amics de la ciutat –en Toni, en Pairolí, en Terribes, la Carolina-, però també amb els poetes d’arreu que assisteixen cada dos anys al petit congrés en que s’ha convertit Ara Poesia, una reunió d’escriptors que ja ha fet tres edicions i que, enguany, ha estat dedicada a debatre la situació de les editorials de poesia: les grans, les petites i les més estranyes.

Els esforços de Roger Costa-Pau i de Lluís Freixa han donat aquesta edició un fruit complex, amb taules rodones, recitals, conferències i homenatges –amb un de ben sentit a l’Alquimista Palau i Fabre, glosat per Perejaume.

D’entre tots els actes potser cal destacar les taules rodones, on el públic va dir sovint la seva. Ponents com Xavier García, Jordi Cervera, Víctor Sunyol, Ma. Josep Escrivà, Vicent Berenguer, Oriol Ponsatí-Murlà o Sam Abrams, a més d’altres que podeu veure a la notícia anterior, van deixar opinions rotundes sobre la desaparició de col·leccions, el paper de les editorials independents o el joc que pot donar internet en l’escriptura poètica. En aquest sentit va ser prou interessant i il·lustrativa la conferència de Laura Borràs sobre la poesia en l’era digital, amb nombrosos exemples de poesia visual i de poesia en xarxa que es poden seguir a la pàgina de la UOC: Hermeneia, amb més de 580 obres publicades en la seva Antologia de Poesia Digital...

(Llegiu més)...

Em perdonareu si aquests dies estic una mica monotemàtic. És la "criatura", que s'ho menja tot.
Si voleu fer-li un petit tast, alguna cosa així com llegir el primer capítol en PDF, ja podeu fer-ho.

          

        www.elssecretsdelareina.cat

Amics i amigues del Violinista Celest...

 

Tal i com descobria al seu bloc el company Òscar Palazón, demà veurà la llum en llibreries la meva nova novel·la Els secrets de la reina, publicada per l’Editorial Columna.

La meva intenció ha estat combinar dos gèneres que m’agraden molt, el d’intriga i l’històric. Espero, de tot cor, que us agradi.

Amb aquest motiu, doncs, us donaré una mica la llauna des del meu bloc, sobretot per informar-vos de les novetats al voltant de la novel·la. Sembla que demà estarà disponible la web que ha fet l’editorial sobre el llibre, però de moment podeu veure, si us ve de gust, el vídeo publicitari al You Tube.

Els secrets de la reina tindrà al novembre una versió en castellà a l’editorial El Andén.

Feliç lectura si us aventureu i el meu agraïment de sempre als lectors assidus i als eventuals.

_____________________

Els secrets de la reina, Barcelona, Columna, 2008, 265 pàgs.

 

 

El premi Lletra s’atorga cada any a la millor pàgina web o bloc en català de la nostra xarxa. Inclòs dins del Premis Literaris de Girona, es tracta d’un premi necessari per la mancança de reconeixements a una de les tasques més gratuïtes del món de la cultura: exercir de periodista cultural –o de poeta, o de narrador, o d’assagista- sense rebre una compensació material per la teva feina. Ben cert que hi ha altres tipus de compensacions en aquesta vida, que algunes no tenen preu, però tot indica que també els blocaires han de viure d’alguna cosa.

 

El violinista celest ha decidit presentar-se enguany al premi. No seré tan ingenu de dir que no té l’esperança de guanyar-lo, però el millor premi sembla figurar en aquesta pàgina de Lletra amb moltes de les millors del nostre país.

 

Si teniu ganes, passeu i mireu què hi ha. Teniu fins el 25 de juliol i potser decidiu votar algun de les blocs o pàgines, potser us ve de gust votar El violinista celest. En qualsevol dels casos, segur que arribeu a descobrir alguna pàgina que us interessi...

Convençut com estic que la lectura no és una qüestió d’immediatesa he pensat que la millor manera de fer les meves recomanacions per al Sant Jordi és insistir en aquells llibres dels quals he pogut gaudir durant l’últim any.

 

Ja, ja sé que ara toca Zafón i els més nous, però només els podrem recomanar després d’una lectura atenta, lluny de l’ansietat dels primers dies.

 

Us deixo, doncs, alguns enllaços a comentaris recents del Violinista en què he parlat de llibres que m’han sorprès positivament. Perquè no tot és córrer contra el temps; de vegades l’hem de convertir en el nostre aliat...

 

NARRATIVA: Llums a la costa: la millor novel·la de Jaume Benavente. / Hug Roger segons Assumpció Cantalozella. / Voltaire segons Martí Domínguez. / Viladot eròtic. / Alan Furst: Espionatge en temps de guerra. / L'efecte Murakami / Guillermo Arriaga: Realisme extrem i tendresa. / Sousa Tavares: Maneres de llegir la tradició. / Mario Vargas Llosa: Tornar a casa.

 

ASSAIG: Junichirô Tanizaki: Elogiar l’elogi. / Les poètiques del cafè d'Antoni Martí. / Les interpretacions de Lluís Calvo.

 

POESIA: Un nou poemari de Roger Costa-Pau. / La mar, l’estiu, la llum: Sophia de Mello.

 

DIETARIS: Com l'angèlica, un dietari de Ramon Guillem. / Els "Quaderns" de Joseph Joubert, un gran autor oblidat.

 

Felices lectures...

Comencem per una història. Un dia, em sembla que no massa llunyà, algú va tenir la idea de qualificar l’escriptor argentí César Aira com el secret millor guardat de la literatura argentina. Aquesta fórmula va fer tant de camí que ja poc importa si a l’esmentat Aira li publiquen en les millors editorials del món. Sempre serà aquell escriptor secret, i jo, per altra banda, coincideixo en el diagnòstic: Aira és com un regal inesperat.

 

Però, si parlem de secrets, un dels secrets millor guardats de la literatura catalana és la figura i l’obra de l’escriptor Gerard Vergés. Potser perquè la seva trajectòria sempre s’ha mantingut una mica al marge dels centres de poder cultural, aquest tortosí ha anat creant una obra a la mesura de la seva immensa i intensa curiositat.

 

Però hi ha molta aspectes a comentar. En primer lloc, Vergés ha sabut servir-se dels gèneres literaris per a canalitzar la seva força creativa. La poesia, l’assaig, el periodisme d’opinió han estat els mitjans a través dels quals s’ha mostrat la saviesa cultural de l’autor. Partint d’uns preceptes clàssics, Vergés reivindica una peculiar estètica de la bellesa, la que atorga el coneixement i la recerca de la veritat.

 

Tant en la seva poesia, que ha reunit recentment ha reunit al volum La raíz de la Mandrágora (Edició bilingüe Català/Castellà, Edicions La Poesía señor Hidalgo, 2004), com en les seves esplèndides traduccions de Shakespeare, Tots els sonets de Shakespeare (Barcelona, Columna, 1993), Vergés ratlla a gran altura...

El passat divendres 22 de Febrer vaig ser convidat pel Centre de Documentació i Estudis Salvador Espriu i per l’Ajuntament d’Arenys de Mar a presentar el segon número de l’Anuari Indesinenter, dedicat aquesta vegada a les relacions entre Salvador Espriu i la cultura gallega. Per si algú-alguna ho troba interessant, us deixo al Violinista el text que vaig preparar per a l’ocasió, i, si voleu escoltar l'acte, l'amic Xavier Mir ha publicat l'audio al seu bloc.

ESPRIU I GALÍCIA

 
En primer lloc voldria agrair la invitació del Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu a presentar aquest número especial de l’Anuari Espriu dedicat a les relacions de l’escriptor, tan afecte a Arenys de Mar, amb Galícia i la cultura gallega. La meva doble condició de gallec i d’escriptor català em fan sentir feliç per aquesta iniciativa, més encara quan ja m’he ocupat en alguns llibres i articles dels contactes, singulars i fructífers, que han tingut lloc entre aquestes dues literatures nacionals.                                             

Si mirem de prop la trajectòria de les relacions entre Galícia i Catalunya és ben senzill descobrir que, si hi ha un passat proper en qüestions socio-polítiques i una amistat comuna que es manifesta sovint de manera impetuosa, no és menys cert que una de les facetes en què més ha quedat fixada aquesta relació és en la literària. Han estat els homes i dones de lletres bons transmissors d’un sentiment mutu d’admiració intel·lectual que algun dia s’haurà d’estudiar com mereix...

En altres ocasions he parlat en aquest bloc de les excel·lències del bloc de Magda Díaz Morales, un dels millors que es publiquen a la xarxa sobre literatura. Ara em sembla correcte tornar a parlar-ne arran de la publicació del número 8 de la revista “Narrativas”, una iniciativa en PDF editada per Emilio Manzano i la pròpia Magda que, pel que jo conec, va més enllà d’altres semblants.
Aquest número 8 de “Narrativas”, conté un imaginatiu Dossier sobre Enrique Vila-Matas, EXPLORANDO LOS ABISMOS DE ENRIQUE VILA-MATAS, així com assaigs, crítica i relats. Estic convençut que el lector que s’hi apropi tornarà a visitar les pàgines de la revista.
Si bé les notes habituals de Magda Díaz Morales suposen sovint aproximacions ben interessants a la literatura de tots els temps, la inclusió dins del seu bloc de la revista “Narratives” en PDF li atorga una dimensió diferent, i és capaç d’entretenir-nos hores i hores dins les seves creacions.
Tampoc no té pèrdua introduir-se en una altra secció de les “Apostilles literàries”, la dedicada a vídeos sobre autors amb Cortázar, Rulfo o Bolaño, entre d’altres, com a protagonistes.
Una pàgina que fa possible allò que hem dit de vegades: la literatura té un lloc en internet que encara no hem sabut aprofitar com toca.  

Divendres passat vaig participar a la Taula Rodona “La literatura catalana 300 anys després d’Almansa", dins el Premis Octubre de València. Es tractava d’analitzar la situació de la literatura catalana actual i la taula va comptar també amb la presència de Sebastià Alzamora i Vicenç Llorca.

Us deixo a “El violinista celest” un resum de la meva intervenció, per si suggereix algun debat.

INTERVENCIÓ TAULA RODONA PREMIS OCTUBRE 2007

Els més propers ja teniu coneixement que la meva pretensió en aquesta mena d’actes no és tant expressar l’opinió del crític professional, no m’ho considero, ni molt menys, com indagar l’opinió d’un lector com ara jo, i d’això sí que presumeixo, preocupat per la salut de la Literatura. És una preocupació egoista, és clar, perquè la salut d’una literatura influeix, i no poc, en els seus escriptors.

Però com hem dit o pensat molts de nosaltres en alguna ocasió hi ha una condició imprescindible per a ser escriptor, i aquesta és ser un lector actiu, un lector que investiga les novetats literàries del passat i del present, que segueix els autors que l’interessen i que prescindeix de recomanacions no autoritzades.

Des d’aquesta perspectiva de lector vull avui parlar de tres aspectes que segons crec escalfen l’actualitat de la literatura catalana. Després podrem discutir si aquests aspectes fan avançar o no aquesta realitat que Baltasar Porcel va definir molt bé l’altre dia quan va dir que el problema no era la literatura catalana sinó el país que tenia al darrere...

Anava jo controlant els dies i finalment se m’ha passat. Però allò cert és que el dia 21 d’aquest octubre ha fet tres anys que “El violinista celest” és a la xarxa. Amb èpoques de més presència i amb èpoques de menys, però allò cert és que el bloc forma ja part de la meva manera d’estar en el món.

I, si s’ha de posar èmfasi en alguna cosa, ha de ser en la força que transmeten els nombrosos companys i companyes que es passen d’una manera habitual per aquest espai. Salutacions doncs a la Victòria, al Jaume, a l'Eduard, a la Magda, al Biel, al Trapezista, al Tibau, al Llunàtic, al Llibreter, al Toni, al J.J., al Manuel, al Ricard, al Jordi, a la Plagueta, al Josep, a l'Alba M., a Tasiaska, a la Sarah, a la Teresa, i a tants amics i amigues que seria massa llarg esmentar.

Gràcies pel seu suport i pel seu entusiasme sempre contagiós. Em penso que “El violinista celest” es deu a ells i a tots els anònims que fan créixer cada dia les visites a aquest bloc.

Una abraçada a tots.

El passat dia 18 d’octubre vaig tenir la sort de conduir l’homenatge amb que la Casa de la Cultura de Girona celebrava la trajectòria intel·lectual i humana de Feliu Formosa. Puc dir que la categoria dels participants –m’hi excloc modestament d’aquesta afirmació, és clar- va configurar una nit màgica, sens dubte merescuda pel poeta.

Però allò cert és que tant l’escenari, la dedicació i atencions dels organitzadors –recordem que l’artífex intel·lectual d’aquest Festival de Poesia és Roger Costa-Pau- i l’altura que va assolir l’espectacle amb les veus d’Ester Formosa (a la fotografia) que va cantar algunes cançons escrites pel seu pare, i Coia Valls, que va posar la seva veu als poemes de l’autor.

Regirant el meu arxiu de textos propis he trobat aquest comentari sobre l’últim llibre de Feliu Formosa...

COMPOSITOR DE PARAULES

Feliu Formosa té una trajectòria exemplar dins la cultura catalana dels últims 30 anys. El seu esforç ens ha regalat excel·lents traduccions -la qual cosa sembla destinada a desaparèixer-, a més de tres dietaris fonamentals -El present vulnerable (1979), A contratemps (2005) o El somriure de l’Atzar (2005)- i una estreta relació, cultural i humana, amb el teatre. Però, sobretot, ens ha ofert una obra poètica, madura, ambiciosa, treballada, que el temps ha anat despullant de paraules supèrflues....

Constatem cada dia que vivim dins d’un món globalitzat. Hi ha la societat global de la informació, la del transport, la de la política, fins i tot una transnacional estètica que marca les tendències de l’art contemporani. Però hi ha conseqüències que no accepten una anàlisi tan simple. Com ens afecta la globalització a un nivell més íntim? Com influeix perquè les nostres vides interiors siguin diferents?

Fa temps que estem connectats amb la resta del món, però ens enganyem si seguim pensant que són les màquines -telèfons, ordinadors, vehicles- els actors de la present modernitat. La realitat és molt distinta. A qui afecta vertaderament el progrés tecnològic actual és a l’ésser humà, a les persones com a ens individuals, autònoms, imprevisibles. És ben cert que funciona una multinacional de les idees, una mena de transmissor que pregona veritats universals, però al capdavall allò que hi ha a l’origen de cada fet a tot arreu del món són els comportaments de cada persona, individus sotmesos encara a tradicions ancestrals que han influït decisivament en la seva evolució...

Segurament pocs d’entre els qui vam iniciar aquesta tasca blocaire, una mica esclava i, aparentment, poc productiva, ens imaginaven l’empenta que amb el pas dels anys acabarien tenint els blocs. Gairebé tres anys després de començar El violinista celest -ja avisaré per l’aniversari- els blocs s’han revelat com un mitjà de comunicació potent i independent, un mitjà que compensa de moltes maneres al blocaire la gratuïtat del seu accés.

I és que potser els qui tenim la passió de l’escriptura no havien tingut mai tan a l’abast la comunicació directa amb els lectors. Lectors que arriben cada dia a través de no sé quins mecanismes, amb els quals pots discutir de totes aquelles coses que et preocupen, però també compartir textos que a la premsa diària són cada cop més flor d’un dia.

D’entre aquests visitants habituals d’el Violinista hi ha un bon nombre d’hispanoamericans que, directament al bloc o via e-mail, em venien demanant una versió castellana dels articles publicats. Però la vocació de gegant es fa difícil i, tot i ser una de les meves facetes, la traducció de cada post suposa un temps que no sempre tenim.

De manera molt recent he trobat una solució possible que em permetrà satisfer la curiositat d’aquests lectors de l’altra banda de l’oceà. Passejant per la xarxa he ensopegat amb la meravellosa iniciativa IGOOH, una altra mostra de com els blocs van guanyant terreny a la informació tradicional.

L’IGOOH és un portal argentí que s’ha constituït en un potent mitjà de comunicació elaborat per escriptors i periodistes de tot el món. Impulsat pel periodista argentí Manuel Escribano, aquesta pàgina, que funciona com un bloc o és de fet un macrobloc, vol ser un mitjà periodístic i crític universal.

A partir d’ara alguns dels articles que es publiquen a El violinista celest els hi podreu trobar en versió castellana. No em demaneu gaire periodicitat en aquest cas, però sí que cada article publicat en doble versió tindrà un enllaç a la seva parella de ball en castellà. Em complau així donar satisfacció als internautes que, com Magda Díaz Morales, al front de l’excel·lent pàgina Apostillas Literarias -no em cansaré de dir-ho- m’han donat suport de manera tan ferma.

D’entrada he inaugurat aquesta nova etapa a l’IGOOH amb la traducció de l’article sobre Guillermo Arriaga. Aviat hi haurà més novetats en aquest sentit, però ara només puc desitjar-li una llarga vida a aquesta sorprenent iniciativa argentina.

Ens veiem, ens llegim, doncs, a Vilaweb o a l’IGOOH. Felices lectures.  

Si hi ha una característica evident de l’evolució literària a l’inici del segle XXI, aquesta és la infiltració en la gran literatura que han dut a terme alguns gèneres narratius dits minoritaris o, injustament, menors. La novel·la negra o de detectius, la novel·la eròtica, la novel·la de terror o la novel·la de ciència-ficció, s’han integrat en un sol gènere més abastador i complex, el narratiu, en molts casos renovant i millorant les perspectives globals.

Pel que fa a la ciència-ficció, un dels autors que millor han sabut conjugar aquesta tendència, és Jordi de Manuel, L’olor de la pluja o el seu recent El raptor de gnoms, tot i que sens dubte veurem molts altres exemples a curt termini si el planeta continua amb la seva cursa autodestructiva.

Però parar atenció a aquest fenomen no ens hauria de fer perdre el costum d’acostar-nos als clàssics del gènere, ni tampoc oblidar que hi ha un bon grapat d’escriptors, joves i no tan joves, que encara mantenen viva l’etiqueta del gènere i, pels seus llibres i iniciatives, descobrim que, des de fa temps, no es mereix el qualificatiu de menor...

Un embussament de dues hores a Mollet del Vallès, l’accident del divendres a la tarda i el temps tempestuós van evitar que la crònica dels dos dies de poesia en aquesta ciutat que tots ens estimem fos completa. Això no obstant, les bones sensacions ens han acompanyat al llarg de les Jornades celebrades a la Casa de la Cultura de Girona que, amb només dos anys d’existència, s’han consolidat com un encontre necessari, com uns dies imprescindibles per l’intercanvi d’idees i projectes i, no menys important, per situar les noves veus que van sorgint dins el nostre panorama poètic.

Aquestes segones jornades van comptar amb l’aparell teòric de Sam Abrams i Joan-Elies Adell, el primer va parlar sobre l’experimentació en poesia, i el segon va dibuixar un ample panorama que anava de les avantguardes històriques a la literatura digital. Tots dos van representar postures ja conegudes que van defensar amb entusiasme.

Però les particulars condicions en què vam assistir a les Jornades han fet que ens quedéssim amb aspectes laterals, amb sensacions que conformen un panorama optimista de la poesia catalana i de la seva capacitat per a projectar-se en el futur...