Els visitants habituals d’aquest bloc sabeu que no tinc per costum parlar gaire d’assumptes propis –tret de la publicació d’algun llibre, que sempre suposa una gran satisfacció-, però avui no em puc estar de fer-vos partícips d’una bona notícia.
En aquesta ocasió tindré la immensa sort de comptar a la taula amb la companyia dels escriptors Care Santos i Joaquim Carbó. En acabar, l’actriu Coia Valls llegirà un fragment del llibre.
Recordeu també que a partir del setembre s’actualitzarà regularment el bloc dedicat a la novel·la...
Si atenem al vell debat sobre si hi ha llibres que s’han de traduir del castellà al català, i dic vell perquè ja ningú sembla tenir-lo present, penso que hi ha una reflexió capaç d’oposar-se a tots els arguments en contra: la riquesa que suposa per a la llengua i la literatura catalanes incloure als seus codis lingüístics obres fonamentals de la literatura de tots els temps. Però la realitat és que es tradueixen ben poques obres importants del castellà al català. Els lectors, animats en part pels costums/interessos editorials, pensen que és una major riquesa llegir els autors castellans en la seva pròpia llengua, però això podria tenir molts punts de discussió. Deixem anar dos. El primer és que si l’imaginari del lector funciona millor en català, sens dubte en gaudirà més de la versió a la seva llengua. El segon té a veure amb la qualitat de les traduccions, no sempre fetes amb cura durant els últims temps. Però una bona traducció enriqueix la llengua d’arribada i, d’afegitó, enriqueix l’obra original. Sens dubte el més curiós en aquest sentit és que el món dels best-sellers s’ha tret de sobre les grans consideracions i ofereix al lector versions catalanes de llibres castellans d’èxit, com ara La catedral del mar i altres. Tot això ve a tomb perquè l’excel·lent col·lecció “Paraules”, de l’editorial Belacqva, ha recuperat una de les traduccions més destacades que s’hagin fet mai del castellà al català, la que Avel·lí Artís-Gener, “Tísner”, va dur a terme fa gairebé quaranta anys del llibre fonamental del boom hispano-americà, Cent anys de solitud...
“Se empeñó en que yo aprendiera inglés porque necesitaba al menos un lector en el que probar su novela mientras la escribía. A veces pienso que me hizo leer los libros que hacían falta y me preparó para que yo pudiera comprender con claridad qué era lo que estaba buscando, sin perder, de todos modos, esa ingenuidad que Steve consideraba imprescindible en un lector de ficciones.
Me hablaba de la novela y me leía lo que iba escribiendo y me mostraba las versiones y las variantes y discutía conmigo las alternativas de la trama y yo era una especie de lector privado que estaba ahí, en la mesa del Ambos Mundos sobre la ventana de la calle Rivadavia, esperando la continuación de la historia.”
(Ricardo Piglia, "En otro país", dins Prisión perpetua, Barcelona, Anagrama, 2007, p. 40.)
Si haguéssim d’explicar l’impacte que a les darreries dels 70 va suposar l’arribada del boom hispano-americà, un temps en què alguns velàvem les primeres armes literàries, potser seria útil establir un paral·lelisme amb la sorpresa que en aquest canvi de mil·leni ha portat el redescobriment de la literatura centroeuropea. Hi ha, però, diferències substancials que poden fer llum sobre les causes d’aquell enlluernament. Mentre els autors de l’Est venen carregats de la memòria d’un temps tràgic i esbrinen allò d’humà que pot contenir encara l’ésser quan li han tret tota esperança, fent, al capdavall, un viatge a l’interior de la creativitat, els Cortázar, Borges, Onetti, Carpentier, Sabato, Fuentes, Vargas Llosa o Rulfo ens proposaven un palmell d’opcions tan divers que, per força, estaven cridats a renovar l’escriptura del segle XX i influir de manera significativa en les posteriors.
D’entre aquelles puntes de llança d’un moviment literari que mostrava una pluralitat sense precedents, hi havia autors que perseguien l’essència narrativa, conscients que resumir el món és també una qüestió sotmesa a les regles d’un llenguatge primigeni, capaç de recuperar la substància de les paraules. Dos exemples ens transmeten l’esperit d’aquesta idea. Per un costat, Borges ens feia un retrat de la cultura universal en petites narracions, com fotografies d’un passat condemnat a fondre’s en un futur sense memòria. Per un altre, Rulfo retratava la terra, la nuesa d’un món capaç de contenir conceptes que poques vegades veuríem ja escrits amb una aridesa tan explícita. Rulfo ens portava una idea oblidada del silenci, de la soledat, del misteri de viure....
Magda, artífex de l'excel·lent bloc "Apostillas literarias" ens ha deixat un bon regal. Es tracta de l'adreça del bloc personal del poeta cubà Manuel Díaz Martínez, on desgrana vivències, opinions i comentaris amb una gran perícia literària.
Però el regal va més enllà, i m'ha semblat oportú comentar-lo per allò que dèiem al post anterior de les altres maneres de divulgar la literatura. La Magda inclou un vídeo de l'escriptor llegint poemes. Em sembla una troballa poder disposar des de casa nostra d'aquests documents que ens fan viure de tan a prop l'excepcionalitat, en aquest cas, d'un bon recital de poesia.
Un dels seus poemes...
UNA AMIGA DE OJOS TRISTES
Todos tenemos una amiga de ojos tristes. La mía es una esfinge cuyos ojos despiertan no sé qué cantidad de olvidos.
Suelo obsequiarla con miércoles o jueves recién cortados y con breves paseos por mi historia personal.
Ella responde a mis obsequios con sonrisas generosas mientras sus ojos atardecen en los míos.
Ja teníem notícies de la narrativa de Guillermo Fadanelli. Els contes gairebé perfectes de Compraré un rifle o la petita obra mestra que és La otra cara de Rock Hudson havíem vist la llum en Anagrama poc temps enrere. Però aquest mexicà de rostre feroç i maneres amables sembla disposat a estendre nous ponts entre les literatures mexicana i espanyola.
De tot plegat sortirà guanyant el lector. La creativitat dels autors mexicans no té aturador a l’hora de penetrar la seva societat construïda sobre els límits d’allò que es pot considerar humà. Fadanelli es pot inscriure molt bé en la línia d’autors com Guillermo Arriaga o films com I tu mamá también, aventures extremes en un país en què són l’única opció possible. Ho fa amb tendresa, però, com aquell carnisser que té sobre la taula un tros informe de carn morta i un enorme ganivet i, en arribar a casa, ens sorprèn amb uns talls finíssims, gairebé transparents, desproveïts de greix, com una catifa capaç d’adaptar-se a la forma i blancor del plat...
Fa anys, en arribar els primers llibres del boom sud-americà, algú els va batejar com a “realisme màgic”. Els temps han canviat força i una nova generació d’escriptors ens mostra realitats diferents, més quotidianes, allunyades del tel·lúric i desitjoses de construir una alternativa de tendresa dins d’un món ferotge. En aquest sentit són més hereus de Cortázar o d’Onetti que no pas de García Márquez o de Fuentes.
És el cas de Guillermo Arriaga (México DF, 1958), un novel·lista excepcional que hem après a estimar, d’entrada, gràcies als seus guions per al cinema: potser un dels signes més evidents de la modernitat de les seves propostes. Fins ara, novel·les com Un dulce olor a muerte (1994) o El búfalo de la noche (1999) havien quedat sepultades davant l’èxit de films com Amores perros (2000), 21 gramos (2003) o l’última Palma d’Or a Cannes, Los tres entierros de Melquiades Estrada (2005), però aquest camí sembla haver-nos portat a l’origen de la seva obra: la literatura, la novel·la...
Si haguéssim d'explicar l'impacte que als 70 va suposar l'arribada del boom dels autors hispano-americans, en un temps en què alguns vetllàvem les primeres armes literàries, potser seria útil establir un paral·lelisme amb la sorpresa que en aquest canvi de mil·lenni ha portat el redescobriment de la literatura centre-europea. Hi ha, però, diferències substancials que poden fer llum sobre les causes d'aquell enlluernament. Mentre els autors de l'Est vénen carregats de la memòria d'un temps tràgic i esbrinen el que d'humà pot contenir encara l'ésser quan li han pres tota esperança, fent, al capdavall, un viatge a l'interior de la creativitat, els Cortázar, Borges, Onetti, García Márquez, Carpentier, Sabato, Fuentes, Vargas Llosa i Rulfo ens proposaven un ventall d'opcions tan divers que, per força, estaven cridats a renovar l'escriptura del segle XX i a influir de manera significativa en les posteriors.
D'entre aquelles puntes de llança d'un moviment literari que mostrava una pluralitat sense precedents, hi havia autors que perseguien l'essència narrativa, conscients que resumir el món és també una qüestió sotmesa a les regles d'un llenguatge primigeni, capaç de recuperar la substància de les paraules. Dos exemples ens transmeten l'esperit d'aquesta idea. Per un costat, Borges ens feia un retrat de la cultura universal en petites narracions, com fotografies d'un passat condemnat a fondre's en un futur sense memòria. Per un altre, Rulfo retratava la terra, la nuesa d'un món capaç de contenir conceptes que poques vegades veuríem escrits amb una aridesa tan explícita. Rulfo ens portava una idea oblidada del silenci, de la soledat, del misteri de viure...
El discurs crític necessita sovint d’un territori obert que poques vegades es correspon amb els límits d’una ressenya literària. Com a conseqüència, els resultats dels atreviments que llegim a diaris i revistes no sempre despleguen les respostes adequades a les exigències del gènere.
Seguint el fil d’aquestes limitacions, no sols espacials sinó també polítiques, editorials o personals, es pot dir que l’assaig és un dels gèneres que, per la seva tendència generadora d’idees, presenta més dificultats almoment de tancar-lo dins els marges d’una crítica a l'ús. Però si l’obra objecte del comentari cerca respostes dins el pou sense fons de la matèria artística, l’intent de ressenyar-la és més aviat d’una vanitat absoluta, una pretensió més pròpia de bojos o orats sense cap mena de por al ridícul.
Aquesta afirmació ens posa davant la gran paradoxa que habita als assaigs de l’escriptor argentí Ricardo Piglia.
Explicar amb poques línies la importància del territori piglià esdevé una tasca de gegants, gens adequada a la immediatesa i la brevetat d’una ressenya. Però, també, podem comprovar amb un cert horror que Piglia, a cada article, opuscle o entrevista assoleix una densitat de discurs tal que, per fer-ho entenedor d’una manera molt gràfica: no admet una lectura amb llapis que ens permeti subratllar les idees o pensaments imprescindibles. Cada frase d’aquest escriptor argentí demana una reflexió, conté el producte d’un gran treball com a lector i com a estudiós, fent del tot impossible reduir el volum dels textos. És com si Piglia hagués essencialitzat de tal manera el seu discurs que només pogués créixer, expandir-se, generar rèpliques i contraanàlisis... (Llegiu més)
Al llarg d’aquesta setmana han tingut lloc a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona les jornades “El nuevo canon hispanoamericano”, organitzades pel Circulo Lateral. Convidat a una de les taules rodones, vaig redactar aquesta intervenció que publico ara a “El violinista celest”, per si algú està interessat en la literatura d’aquelles latituds i la seva influència entre nosaltres.
Si no m’enganyo, va ser fa més de trenta anys quan un professor de segon de BUP, a qui havíem posat de malnom “l’aixeta” pel seu nas excessiu, em va donar a llegir Sobre héroes y tumbas, d’Ernesto Sabato. Aquell professor em va fer un favor, jo diria que excessiu: mai més em vaig poder allunyar de la literatura que Sabato representava. Jo, aleshores, ja havia tingut contactes amb la literatura sud-americana a través de les meves lectures de Vargas Llosa, qui meravellava per la seva ambició a l’hora d’estructurar novel·les com Conversación en la catedral o La ciudad y los perros. Però si Vargas Llosa, Onetti, Cortázar o Fuentes, i em deixo uns quants, ens feien entendre que la literatura podia anar molt més enllà del cigró o la cantera, va ser Borges qui, com gran “memorioso” del boom ens posaria sobre el paper moltes pistes per accedir a altres autors. Alguns dels noms clau que desvelava l’obra de Borges no havien entrat en el panorama internacional amb la força dels escriptors del boom i, de vegades, ens feia l’efecte que se’ls inventava, tal i com va passar amb l’aleshores introbableMacedonio Fernández.
La literatura de Macedonio va tenir un impacte brutal en el lector que jo era al voltant dels vint anys, i només la petita mostra que ens havia ofert l’editorial Tusquets a la impagable col·lecció “Cuadernos ínfimos”, aquell Manera de una psique sin cuerpo, una mínima antologia de la seva vasta obra, en va servir per adonar-me de la seva magnitud. Per aquells anys, internet era una mena de joc de guerra i, com ja sabeu, aconseguir un llibre publicat fora de l’Estat Espanyol era tota una aventura.
Però Macedonio va ser la raó per estimar més Onetti, Cortázar o el propi Borges...
Tenia el món en contra o només era una mala temporada, un d’aquells moments de sort esquerpa que es repetien amb freqüència alarmant? El matí era alegre, resplendent si el comparàvem amb les grisors dels últims dies, però J. es va llevar amb un humor de gossos. La manca de tabac el va obligar a reunir les nombroses burilles dels cendrers repartits per la casa. De les sobres en va fer un cigarret que es va trencar a meitat de fumada. Pensava dedicar el matí a prendre notes sobre aquella novel·la que li bullia al cap. Com podia fer-ho sense tabac? Totes les butxaques que va regirar eren buides i no eren hores per anar a la recerca d’algun amic que li fes un préstec. Amb un neguit creixent a dins del pit, J. va baixar les escales i es va plantar al carrer. Si no podia fumar ni treballar -les dues coses conformaven un tot indivisible- caminaria sense descans fins a trobar una solució. N’havia, de solucions?
Va travessar els carrers de Miraflores fins a l’escullera. Davant la mar, que es desfeia plàcida contra les roques, es va decidir. Portava dies pensant-hi, però la seva timidesa li havia impedit de fer aquella visita. Resolut, es va endinsar de nou a la ciutat, fins al Downtown, i aviat va arribar davant la llibreria on el van rebre amb una abraçada. No sap de les meves intencions, va pensar J. mentre seguia el llibreter fins a l’interior. Imaginava els seus contes perduts entre les muntanyes de paper, ja enterrats per a sempre, mentre la pudor a vell l’inundava a cada pas els narius...
Filòsof metafísic, poeta, clochard, narrador de novel·les impossibles, Macedonio Fernández va ser durant molt de temps un personatge de Borges, un rar, una creació aventurada del més racionalista dels escriptors fantàstics. La realitat de Macedonio vam anar descobrint-la a poc a poc al llarg dels anys setanta, gràcies als "cuadernos ínfimos” de Tusquets. Difícil d’oblidar el poema "Elena Bellamuerte” o aquell altre, tan breu, "Creia jo”, la intensitat del qual et feia perdre l’equilibri: "No a todo alcanza Amor pues que no puede / romper el gajo con que Muerte toca. / Mas poco Muerte logra / si en corazón de Amor su miedo muere. / Mas poco Muerte logra, pues no puede / entrar su miedo en pecho donde Amor. / Que Muerte rige a Vida; Amor a Muerte.” Però també vam tenir notícia a través dels llibreters de vell d’unes Obres Completes interrompudes per la violència de la dictadura argentina. Hi havia en els volums publicats, entre altres llibres extraordinaris, novel·les com Museo de la novela de la Eterna o Adriana Buenos Aires, que ens feien dubtar si abans o després de Macedonio algú tenia dret de postular-se com a un escriptor diferent i trencador...
En una conversa amb Ilya Eremburg, Jorge Amado va fer seva l’aparent contradicció de l’amic: eJorge, li va dir l’escriptor soviètic, somos escritores que jamais poderemos escrever memórias, sabemos de mais.” Molts anys després, l’Eremburg va buidar tots els records en proses interminables que volien treure llum a les contradiccions de la seva existència. Paradoxalment, el brasiler va prendre al peu de la lletra el consell, va escriure des de la intensitat, va analitzar des de la poesia. Potser perquè, sent com era un gran escriptor, va entendre que la saviesa només es pot transmetre quan la informació escull l’art com a vehicle, quan és capaç de multiplicar sentits i doblegar voluntats amb la bellesa.
Jorge Amado és un bon exemple del romanticisme que impregnava l’adscripció política de molts escriptors sud-americans del segle passat, moguts a la militància per les enormes proporcions del desequilibri social que veien a les seves societats. Però Amado sabia connectar amb les pulsions més profundes, aquelles que bateguen sigui quina sigui la circumstància, i això va donar al seu projecte literari una dimensió universal…
A causa d’una recerca d’originalitat falsa o malentesa, no és freqüent que els escriptors transformin en evidència deutes flagrants amb els textos que els han precedit. Potser perquè de vegades s’oblida que l’originalitat emana del propi procés artístic, sempre que aquest sigui autèntic, sempre que sigui capaç de desenvolupar les raons profundes de l’escriptura. Són pocs els qui, sense sentir-se aclaparats pel pes de la culpa, adrecen les seves intencions a burxar o completar troballes anteriors, estètiques o argumentals, vull dir sense amagar-ne la procedència, tot i ser hereus d’una tradició que no hauria de caure en l’oblit premeditat. Però en són menys encara els qui la prenen com a estendard camí d’una nova lectura, enriquidora, capaç de proporcionar al lector una interpretació actual.
Aquest sentit és el que Eduardo Berti (Buenos Aires, 1964) ha volgut atorgar a la reescriptura, des de l’altra banda del mirall, del conte eWakefield”, de Nathaniel Hawthorne (1804-1864). L’autor nord-americà, autor, entre d’altres, de novel·les com La lletra escarlata o La casa de les set teulades, va conrear també el conte, i algunes de les seves narracions curtes, com ara eWakefield”, van merèixer l’atenció de Borges: eWakefield prefigura a Franz Kafka, pero este modifica y afina la lectura de eWakefield”. La deuda es mútua. Un gran escriptor crea a sus precursores. Los crea y de algún modo los justifica.” (Otras inquisiciones)...
Durant tot el segle XVI el món encara va conservar l'influx de màgia i imaginació desbordada que havia heretat de l'època medieval. Crèdul i una mica indefens davant la ignorància i l'amplària sovint inabastable dels seus territoris, l'ésser humà era capaç de donar per bo tant el que veia amb els seus propis ulls com el que li explicaven els seus semblants.Amb el pas del temps, la permisivitat imaginativa quedaria reservada a la literatura de ficció, però podríem esmentar d'una manera especial les cròniques i llibres de viatges.
Poc abans de la fi d'aquesta edat màgica, tres homes havien estat rebuts en audiència pel rei de Espanya. Ens costa, ara per ara, fantasiar sobre quin tipus d'atenció els va dedicar el sobirà, del tot dividit entre Alemanya i Espanya, potser massa ocupat per parar esment del que arribava de més enllà de l'Atlàntic...
Què és i què sent un lector contemporani? Com estableix el seu ordre de preferències? Quins són els temes, les imatges, les pulsions vitals que acompanyen l'esforç de saber-se ferit per l'arquitectura de les paraules? A tocar del canvi de segle la novel·la sembla capturada per les dues tendències que va aventurar Calvino -sempre ell quan la cita és important, quan parlem d'extrems i de globalitats-; hi ha els textos breus, sintètics, amb pretensió poètica, mística, mixtificadora... Hi ha també -com sempre, que en dirien alguns- la novel·la riu, familiar, abastadora, recerca moral o tan sols necessitat del cor.
I el lector roman pensarós davant el dubte de gebrar-se, submergit dins el fred control de les paraules, o clavar-se com una puça a l'abric protector del temps que sempre ens deixa la seva cadena, baules que són com vides enganxades al vell ofici de narrar. Aquest lector que alguns volen imaginar assaltat per col·lapses estètics, gaudint de la bellesa feta imatge, feta so, construït a través de les idees que l'escriptura expressa amb l'ordre del matemàtic, amb la precisió del cirurgià...
París ha vist morir un dels escriptors sud-americans que més van contribuir a fer del boom un assumpte d'altres temps. Juan José Saer era un dels monuments literaris més aclaparadors de la recent literatura argentina. Juan José Saer (Serodino, Província de Santa Fe, 1937), com altres compatriotes seus, amb Ricardo Píglia com a principal exponent, va escollirun tipus d'escriptura que, ben sovint, viatja per sobre dels gèneres. Textos narratius que podrien ser assaigs o que gaudeixen d'una vessant poètica pròpia dels millors autors.
Ja a finals dels 80 l'editorial Destino va publicar algunes obres seves -El entenado (1983), Glosa (1986) i La ocasión (1988)-, però el ressó obtingut, sense oblidar que va guanyar el Premi Nadal el 1986 en una època contrària als autors sudamericans, no va ser prou per a convertir Saer en un escriptor de referència. Era una primera injustícia que només més tard, amb l'atenció, dispersa i desinformada, que es va parar als tres volums de narrativa publicats per El Aleph al 2002 es va atenuar una mica...
Tot i la seva malaltia, la mort de Roberto Bolaño ens va agafar a tots per sorpresa, com si penséssim que mai no es pot morir aquell qui estimem. És la millor definició: a Bolaño, el llegíem i l'estimàvem, potser perquè havíem descobert en pocs anys que era un dels escriptors més importants del tombant de segle, però també perquè molts dels lectors de la meva generació van néixer a la literatura llegint autors sud-americans...
De fa temps que els trobem a tot arreu. Són persones que han vingut a la recerca d'una vida nova, que per qüestions polítiques, socials, o per supervivència, han decidit instal·lar-se en un país que va suportar amb tristesa la marxa dels seus avantpassats a l'altra banda de l'oceà.
Podem dir que sovint demostren una exquisida cultura i que, si no fos per la comoditat que suposa viure en la llengua pròpia, seria més freqüent la seva incorporació al col·lectiu d'estrangers que parlen català...
